La declaració del president Rajoy davant el tribunal del cas Gürtel ens ha deixat una imatge semiòtica -recollida per tots els Mitjans de Comunicacio (MMCC), digna de ser comentada: Rajoy declarava assegut en una taula des d’on dominava la sala, a la mateixa alçada de la taula de presidència . Es podria parlar, visualment, d’una copresidència.
Encara no fa gaire, el món dels mitjans de comunicació era un perímetre tancat on tothom volia entrar a dir la seva, encara que fos a través de les cèlebres “cartes al director”. Que te’n publiquessin una era motiu de conversa i prestigi, si més no, veïnal. Avui dia, els MMCC convencionals continuen sent els majors dispensadors de prestigi (o desprestigi) social, però ja no són la única via per expressar determinades informacions o opinions. És l’hora de les xarxes socials.
Com el Passeig de Gràcia del segle XIX, els MMCC del segle XX eren el millor aparador públic de la vanitat ciutadana. Ara l’aparador s’ha fet molt gran i la lluita dels mitjans per destacar-hi és ben palesa. Per ser-hi, per existir, cal fer un gran esforç. Diu el comunicòleg Toni Aira que “o comuniques, o et comuniquen”. És a dir, que si tens o vols tenir una certa rellevància pública i no controles la teva comunicació personal, corporativa o social, ja hi haurà gent que ho faci per tu, amb les conseqüències imprevisibles que això comporta en una comunicació global i multicanal com la que tenim ara.
Comunica el discurs, l’entorn, l’estil de vestir, el gest i la mirada. No és igual fer declaracions des d’un despatx o un saló noble que a peu de carrer. No és igual adreçar-se als ciutadans de dalt a baix que al seu mateix nivell. No és igual “vendre” un relat a un públic objectiu integrat per executius d’empresa que “vendre’l” als possibles votants o compradors d’un producte de gran consum, ja sigui material o ideològic.
Tothom coneix, o hauria de conèixer, les regles no escrites de cada espai comunicatiu. Quan el president del govern parla en un entorn còmode, conegut i amigable, no comunica amb la mateixa serenor que quan ho fa en terreny inhòspit. És diferent fer-ho des d’un hemicicle on té tots les recursos a l’abast i on bona part dels presents l’aplaudiran totes les gràcies, que des del bell mig d’un passadís, envoltat de micròfons inquisitius i sense cap argumentari a la vista.
De què es tracta, doncs? Doncs es tracta justament d’entrenar-se per conèixer les regles semiòtiques de cada espai, per aconseguir convertir aquests espais en zones de confort, per establir unes relacions de confiança que ens permetin comunicar de manera directa, noble i eficient, en clau social i col·laborativa.
Per canviar, en definitiva, de paradigma i acceptar que la persona és el missatge i que la comunicació, com la gimnàstica o el ioga, és una disciplina que cal practicar, havent-ne aprés abans les regles. Se’n diu coaching o, més planerament, formació de portaveus.
Com escriu Antoni Tabucchi en la seva novel·la més famosa, “Sostiene Pereira“, el vell periodista desencisat de Lisboa va dir que “tal vegada es pot fer tot, nomès cal tenir la voluntat de fer-ho”.
