No és gens fàcil llevar-se amb la plaent sensació –sí, he dit plaent!– de la gent del vídeo que avui us oferim. És necessari que el dia d’abans l’interessat matini com mai, esmorzi un bol de civada amb llet d’arròs i un plàtan amb mel, es vesteixi amb una samarreta i un pantaló curts, mitjons i bambes de runner, s’empastifi els mugrons amb vaselina, es ruixi de dalt a baix amb la colònia de la seva infantesa i triï una de les curses que el calendari de maratons del planeta posa a la seva disposició, com jo ahir amb la marató de Barcelona. A la línia de sortida s’abstreurà de l’imponent aspecte atlètic dels altres corredors mentre acaba d’hidratar-se i es concentra en la música del seu lleuger iPod mini que l’acompanyarà en tot el trajecte. Amb el Hoy puede ser un gran día de Serrat i la Marxa Imperial de La Guerra de las Galaxias iniciarà el recorregut i es deixarà suggestionar pel Many rivers to cross de Jimmy Cliff i el I feel good de James Brown. Li donarà més importància a la pluja d’homes de la Gloria Gaynor que al xim-xim que amenaça amb convertir el circuit en un pista de patinatge. Mentre es repeteixi una vegada i una altra la frase “Pain is inevitable. Suffering is optional” com si es tractés dels grans d’un rosari, anirà consumint quilòmetres i quilòmetres. Procurarà no saltar-se els líquids dels diferents avituallaments i, mirant de trobar el seu lloc com els Amaral, deixarà enrere la Pedrera, la Sagrada Família, el pont de Calatrava i la Torre Agbar de Jean Nouvel. Ignorarà el terrible “mur” del darrer tram i quan la Celia Cruz li pregunti Oye cómo va l’enredarà tot dient-li «de fàbula, maca, de fàbula!». En entrar en la terra incognita dels últims cinc quilòmetres i ser víctima d’un indefugible defalliment, es deixarà remolcar per un amic generós (en el meu cas, l’Hugo, el meu inseparable company de fatigues en aquesta història) i, serrant les dents, arribarà a la inacabable avinguda del Paral·lel corrent com els Gossos i bressolat pel Volando voy de Camarón, l’Ain’t mountain high enough del Marvin Gaye i el Forever young dels Alphaville, poc abans de variar una mica la tornada de La Puerta de Alcalá del Víctor Manuel i de l’Ana Belén per dir-se amb una emoció indescriptible «mita-la, mita-la, la meta ja és allà!».
Bé, reconec que fins ara no he estat del tot sincer. En honor a la veritat, la marató per a mi no ha estat sinó la punta d’un iceberg que vaig començar a escalar ara fa poc més d’un any a base d’entrenaments, concentració i constància i que m’ha permès contemplar el cel i el mar a trenc d’alba (al principi, em feia vergonya que em veiessin córrer els veïns), a més de donar-me l’oportunitat de conèixer el meu cos a bastament i comprovar el que sóc capaç de fer. I sí, com no podia ser d’una altra manera, darrere de tot hi ha hagut un llibre, De què parlo quan parlo de córrer, d’Haruki Murakami, que si bé no m’ha canviat la vida sí que ha possibilitat que la vegi amb uns altres ulls. Encara tinc molt present la nit anterior a la matinada en què em vaig proposar començar a córrer, amb juvenil il·lusió i els nervis a flor de pell. Vaig somiar que m’unia a Murakami i a John Irving al Central Park i, malgrat no dir ni piu –a causa del meu millorable anglès però, sobretot, per por a trencar el meu ritme–, vaig córrer al seu costat sense perdre ni per un moment el seu deixant. Corro, per tant existeixo.
Yo tambien estoy haciendo un maratón. Voy por la página 82 y son 500 las que he de leer para el club de mañana.
Pero, al igual que tú,llevo mucho tiempo con este entrenamiento lo que no obsta para que me dé alguna que otra pájara que intranquiliza a a mis compañeros y me abroncan por no haber hecho la carrera.
Te envidio el acompañamiento musical. yo hago la andadura en silencio.
Enhorabuena.
María
Yo de joven también corría, pero hay que ver cómo cambian los tiempos.
Para empezar el equipamiento, casi siempre usábamos trencas, zapatos de piel vuelta y barba y en algún bolsillo una edición del AntiDhuring de Engels.
La música también era curiosa, generalmente corríamos con la música del “no nos moveran”, reconocerás que el tema es curioso como acompañamiento de carreras.
El agua la suministraban camiones con manguera, ves, eso estaba mejor organizado.
Los controles los ejercían unos señores de gris que como dieta utilizaban el desayuno del pobre: “mala leche y porras”.
Y la alegría indescriptible de llegar a una meta, aunque tuviera el aspecto de boca de metro, eso era impagable.
Bueno lo dicho, de corredor a corredor, me siento solidario y espero que repitas, yo visto como van los tiempos igual también tengo que hacerlo.
Un abrazo
Enrique
Té mèrit el Murakami. A mi “De què parlo quan parlo de córrer” també em va fer calçar unes bambes, però per anar a caminar una horeta de tant en tant. A tu t’ha fet molt més efecte. Felicitats per la gesta!