La flama olímpica il·lumina els telenotícies aquests dies mentre aquí celebrem l’esplendorosa època de Barcelona 92. Vint anys no són res, però per a molts la ciutat d’abans ja resulta inimaginable, sense tot el que va implicar arquitectònicament i socialment aquell esdeveniment. La reedició de Seix Barral de Sin noticias de Gurb, la desopilant novel·la d’Eduardo Mendoza, ens permet fer un viatge en el temps fins a 1991, any en què, segons ens explica l’escriptor en el seu pròleg, el tarannà dels barcelonins era “jovial i expectant” davant de la imminència dels Jocs Olímpics.
Novel·la publicada per lliuraments al diari El País, el seu destí semblava caduc i condemnat a perdre’s en la foscor de les hemeroteques, però l’extraordinària acollida popular de cada capítol va aconseguir que el llibre s’edités, que es convertís en el major èxit de vendes de Mendoza i que es traduís a diversos idiomes. A què es devia aquest enrenou? Probablement a una escriptura punyent, desinhibida i audaç, totalment mancada de gravetat i rendida a la comicitat; així com a una agraïda ironia i a un encertat retrat de tot allò local, ja fos barceloní, català o espanyol.
El nostre protagonista és un ésser alienígena que perd contacte amb la seva companya Gurb a Cerdanyola i s’esforça a trobar-la durant diversos dies. Per aconseguir-ho, adopta formes de personalitats rellevants de la Terra –Marta Sánchez, Giorgio Armani i Miguel de Unamuno, entre d’altres- i s’infiltra als carrers de Barcelona, amb tot el que això implica. El seu recorregut, clar, inclourà borratxeres, equívocs, “tirades de canya” frustrades, compres compulsives, accidents amb les obres… Res que els humans no coneguem, però tot vist des del seu genuí punt de vista, el d’un alienígena que escriu un diari espacial des de la perplexitat de qui desconeix els nostres ridículs hàbits. Aquest diari ric en entrades tan breus com delirants conforma Sin noticias de Gurb, una novel·la on tots els barcelonins ens veiem, d’alguna manera, reflectits.
Leave a Comment