Cosmòpolis, de Don DeLillo

Qui és capaç de captar, tot just quan s’està produint, un canvi d’era? L’Eric Packer té vint-i-vuit anys i és multimilionari. Un matí en què ha d’anar a tallar-se els cabells puja a la seva limusina blanca (plena de comoditats que la resta d’éssers humans mai no tindran al seu abast) sense saber que tot el seu món està a punt de desaparèixer: ha arribat el final del capitalisme més salvatge.

Don DeLillo s’enganxa al seu protagonista durant un dia per convertir un trajecte insuls a cal barber en una Jó, ¡qué noche! de caire dramàtic i econòmic. La visita del president d’Estats Units, una manifestació anticapitalista i el funeral d’una estrella del rap impediran l’Eric d’arribar a l’únic lloc que encara desperta els seus sentiments (una petita barberia a la qual anava amb el seu pare), però durant tot el trajecte assistirem a la immolació econòmica de l’última baula d’un sistema que, per sobreviure, necessita de víctimes. Així, DeLillo retrata el capitalisme com una força vampírica que per continuar amb el seu funcionament requereix renovar la seva saba i que no dubta a matar els seus propis glòbuls, tant els blancs com els vermells.

Cosmòpolis ja té versió cinematogràfica, la qual podrem veure a finals d’aquest any als cinemes. En Robert Pattinson (conegut pel seu paper a la saga Crepuscle) serà l’Eric Packer, i en David Cronenberg (Videodrome, Una història de violència) ha estat l’encarregat de dur a la pantalla una de les obres literàries que tothom coincidia a considerar intraslladable al cinema.