Fa quatre dècades, em preparava per entrevistar un polític rellevant, quan el fotògraf que m’acompanyava em va preguntar “és amic o enemic de la casa?” I davant la meva indignació continguda, es va excusar: “és per saber si vols que magnifiqui o minimitzi la seva imatge”. I aquell dia vaig aprendre moltes coses.

Carlos Bosch és potser el millor fotoperiodista que he conegut a la meva vida. Argentí, fugit de la ferotge dictadura del seu país i capaç de disfressar-se de capellà o de fer-se passar per cec amb bastó blanc i ulleres negres per obtenir la millor imatge d’una manifestació il·legal, Carlos ens va ensenyar el valor simbòlic d’un enfocament determinat. Si un símbol és la representació perceptible d’una idea, les imatges de Carlos, com les de Jordi Socias, són tot un compendi d’idees extremadament precises sobre la transició política d’aquells anys.

Aquella vegada les fotos van ser fetes des d’un punt de vista lleugerament inferior al punt de fuga de la mirada del personatge. L’entrevistat em queia bé i a més a més era un potencial aliat polític de l’amo del diari on treballàvem. Va sortir, per tant, lleugerament magnificat, però no tant com per comprometre la nostra professionalitat ni la meva relació amb la propietat, que començava a ser un mica tensa.

Anys a venir més tard, vaig saber que tot allò tenia un nom: comunicació no verbal. Va ser quan vaig comprendre que el redactor gràfic d’un esdeveniment mereix tanta o més atenció que qualsevol altre representant d’un mitjà de comunicació.

Potser una de les aportacions més atractives del semiòleg Umberto Eco sigui el denominat procés de descodificació d’un missatge, el que ens ha de permetre, per exemple, desentrellar el significat d’una determinada representació escènica.

En aquest sentit, segur que les últimes posades en escena dels nostres més destacats representants polítics poden aportar-nos abundant material d’estudi.

Bon mes d’agost!