Si al polèmic alcalde alacantí de Callosa de Segura, Javier Pérez Trigueros, li importa un rave provocar un altercat diplomàtic amb Gran Bretanya i ha penjat al seu Facebook un desafiador fotomuntatge en què deixa clar com acabaria ell amb l’actual maldecap gibraltareny, jo també em crec amb dret de dir-hi la meva. I més, si m’atinc al temps en què, anys enrere, el Penyal va formar part del meu paisatge quotidià. Així que ara mateix poso fil a l’agulla.
“Good morning, Gibraltar!”, era la salutació que escoltava cada matí a la ràdio mentre m’afaitava. Obria la finestra del meu apartament d’Algesires i davant meu s’alçava majestuós, immens, el Penyal en aquella badia on dormien els petroliers. A mig matí, a la petita redacció del diari Europa Sur, es buscaven notícies del Camp de Gibraltar escoltant els informatius radiats. Era fins i tot habitual que anéssim a entrevistar Peter Caruana, exultant de senzillesa i familiar com ell sol –encara més quan el periodista duia faldilles– malgrat ser el ministre principal de la roca. En entrar al Penyal calia dur a terme una estrambòtica maniobra: mirar a banda i banda perquè no t’atropellés … un avió! Els yanitos, en general, eren bona gent. És a dir, eren amics i, per a mi, estranys andalusos més amants del te de les cinc que de la San Miguel.
Com si estiguéssim a cal sogre creuàvem aquella embussada frontera, que fa vint-i-cinc anys ja resultava més fàcil de franquejar de quatre grapes que esperant en la llarga cua de cotxes que es formava a l’avinguda Príncipe de Asturias. Era també costum que, en sortir del Penyal, algun dels “comerciants” de tabac et demanés que li portessis un cartró de Marlboro que després li tornaves una vegada creuada la duana. Més que preocupat per perjudicar la Tabacalera Española, et quedaves satisfet d’haver realitzat la bona acció del dia ajudant un linense a portar alguna cosa de menjar a la seva família. Un “graciah”, amb l’hac arrossegada, era la teva recompensa.
De tant en tant, m’enviaven a rondar pels voltants de Sotogrande, la urbanització més prestigiosa d’Espanya, la mateixa en què Fabián Picardo –el successor de Caruana– té una barraca d’un milió d’euros. La meva missió consistia a cercar el ministre Marcelino Oreja, que hi estiuejava, però mai no vaig arribar a veure ni tan sols un dels seus pavellons auditius. En aquell lloc s’aplegava el millor del millor: ministres, empresaris milionaris i amants de la dolce vita. Atès que la seguretat era més pròpia del Capitoli de Washington que d’un grup de xalets amb piscina de Cadis, em limitava a veure les matrícules dels cotxes que hi entraven. Molts provenien de Gibraltar i no eren precisament Seats Panda, sinó cotxes més cars que un quiosc a Pedralbes. Em va sorprendre sempre la permissivitat, el bon rotllo i aquest estrany intercanvi de treball i lleure d’ambdós “països”. En aquells temps no existia encara internet i l’únic joc en línia que hi havia eren els escacs per correu, amb partides que podien allargar-se un lustre. Resultava sorprenent veure la quantitat d’empreses enregistrades al Penyal i la legió de encorbatats advocats que s’hi barrejaven entre els turistes en els estrets carrers, per no parlar d’aquells anacrònics soldats d’honor que hi desfilaven durant les festes.
També era habitual sentir converses a la terrassa d’algun pub de Main Street, com ara: “Mañana iré a washing the car y despueh llevaré a comer a mi wife a un restaurante de Marbella”. Allò em feia riure sense que ells entenguessin per què. Els concursos radiofònics tenien de participants Dylan Méndez o Brandon Moreno, i, enmig d’un espès anglès gairebé sorgit d’un orfeó de Nottingham, se sentia alguna expressió pròpia de la serra de Ronda.
Però aquella cordial relació amb el veí gibraltareny va començar a enrarir-se així que el bo de Caruana va ser rellevat per l’hipòcrita de Picard, a qui jo no li donaria l’esquena encara que estigués darrere meu a la cua de l’Inem. De cop i volta, aquelles llargues cues de vehicles de l’avinguda Príncipe de Asturias es van convertir en un malson, i quan s’acostava l’amic de La Línea a demanar-me que li portés tabac havia d’excusar-me perquè carregar amb el seu paquet podia significar el meu empaquetament.
Gibraltar és un assumpte tan complicat com la regularització de la prostitució, l’independentisme calatà o l’eradicació del narcotràfic. Sempre em vaig preguntar a quin país hauria volgut pertànyer en cas de ser gibraltareny. ¿A la caòtica i esbojarrada Espanya o a l’ordenada i assenyada Gran Bretanya? Deixant de banda que la cabra avesada a saltar fa de mal desavesar, i sotmetent la qüestió a una freda anàlisi, ho he tingut sempre molt clar. Només cal comparar sous o confrontar les 70 pounds que paga un autònom a Londres davant els 232 euros del de Cornellà de Llobregat .
Quant a ser independents establint una nació anomenada Gibraltar, per què no? Si fins i tot Ikea ens anima a crear una república a casa nostra… Tenim dret a prendre’ls aquesta il·lusió? Jo preferiria una Gibraltar independent que una altra que pengés del Palau de Buckingham. Crec que tot seria més normal. I, si no, observem l’exemple d’Andorra, que tantes alegries ha donat als rebosts de les nostres tietes i àvies.
Ara ve la part de les bufetades. Per què Espanya s’entesta a mantenir Ceuta i Melilla, i protesta tant perquè Anglaterra es bereni una columna d’Hèrcules? Ja, ja, molts portaran a col·lació la història i el fet que les dues places ja eren espanyoles abans de la creació del Marroc, o esgrimiran les conquestes, o deixaran entreveure la seva enyorança perquè hi van fer la mili i un grapat més de justificacions. Però la veritat és que quan el rei Joan Carles visita aquelles ciutats als marroquins els surt un herpes zòster, una picor similar a la que sorgeix quan el príncep pèl-roig viatja al Penyal. En el fons, ells demanen el que nosaltres demanem. Hem de felicitar-nos perquè el conflicte de les Malvines acabés com va acabar, perquè si hagués guanyat Argentina a hores d’ara ja tindríem la fragata Canarias escopint obusos contra els micos de Gibraltar, amb permís de Víctor Manuel.
M’ha sorprès gratament que Esquerra Republicana doni suport als yanitos i a la seva voluntat de sobirania. M’uneixo a la causa. I, ves per on, he recordat una cosa: a Gibraltar hi ha una platja anomenada dels catalans (Catalan Bay) . Investigant, he arribat a la conclusió que aquell grupet de 350 soldats que van desembarcar-hi el 1704 per lluitar contra els Borbons potser són els autèntics mereixedors de la sobirania de tan disputada muntanya. Així que, a manera de broma –com dirien a La Línea–, crec que el millor colofó per a aquest article seria el crit de “Gibraltar, català!”.
Leave a Comment