Som morbosos. Sí, aquesta paraula amb què la RAE defineix algú que té un interès malsà per persones o coses. A la societat sempre li va agradar el xafardeig i, com més gros és el cas que es tracta, més creix aquest interès. Hem viscut un estiu de crònica negra als mitjans de comunicació de gran audiència per gentilesa d’un cordovès anomenat José Bretón. Aquest assumpte m’ha recordat aquelles portades d’El Caso de finals dels seixanta que la meva àvia devorava als pocs segons de sortir del quiosc. Aquells crims que ocupaven pàgines i pàgines en què es podien veure les marques del plom de les linotípies i que, sortosament, eran en blanc i negre. Mal gust? Curiositat malsana? Que a ningú no li caigui entre cap i coll, perquè la crònica de successos és molt antiga i està arrelada en la nostra societat. De fet, és inherent al món. Com diria Hermida: “Es diu, es comenta…” que la primera crònica negra relata la mort d’Abel a mans de Caïm. I recordem que la Bíblia és l’obra més difosa al món.
Es diu a la instrucció del cas que Bretón sabia que la incineració a alta temperatura eliminaria la possibilitat de realitzar una prova biològica d’identificació. Alimentà un foc per sobre dels 600 graus per aconseguir-ho … I li va sortir bé la jugada. Els puc assegurar que és una cosa gairebé impossible i que porta moltes hores i benzina arribar a aquestes altes temperatures. Alguns fiscals britànics han protestat per la informació que poden extreure els delinqüents de les sèries de televisió especialitzades en policia científica. La pregunta és: Es va instruir el pare dels nens cordovesos en una sèrie de televisió per saber que en els carbonitzats no hi ha possibilitats –o si n’hi ha, són remotes– d’aconseguir ADN de la víctima? No ho crec, perquè en aquest cas és evident que hi hauria procurat, a més, eliminar els ossos que van quedar al lloc de l’incendi i que, al final, han portat a la seva condemna. També va poder aprendre que en un iPhone en ús queden enregistrades les trucades. Un expert en informàtica forense pot esbrinar tot el que li passi pel cap sobre la vida de qui porta aquest telèfon a la butxaca… Encara que s’esborrin les dades. Però ja estic donant massa informació…
He fet zàping alguns matins per les cadenes televisives, d’un debat a un altre, de Tele 5 a Antena 3. He comprovat com el principal investigador del cas, un comissari anomenat Serafí, que, malgrat que ja ha passat a la reserva –o sigui, que està jubilat–, s’ha mostrat a la televisió “poc reservat”. Presenciar un judici al matí i veure alhora qui va dirigir les indagacions opinant en un debat al vespre, ha generat molta confusió. I, per descomptat, ha cabrejat més d’un, com el mateix jutge del cas. Però recordin aquell octubre del 2011, quan es feia la reconstrucció de la pèrdua dels nens al parc cordovès de Cruz Conde. Aquella comitiva a l’estil Bienvenido, Mister Marshall va omplir la gespa de veïns, curiosos, càmeres, periodistes, advocats, policies… Només va faltar algú que vengués refrescos. Per què es va permetre aquell espectacle? On era el jutge que ara protesta ordenant allunyar els curiosos i càmeres d’un cas tan greu?
Els policies del cas parlen de Canillas sovint. El famós Canillas és el nom del barri madrileny on es troba la Comissaria General de la Policia Científica del Cos Nacional de Policia –ho sento, no hi ha abreviatura–. Allà, al departament d’Antropologia Forense, vaig conèixer la Josefina Lamas, la metge forense adscrita a la policia que es va equivocar en el seu dictamen en veure els ossos de les víctimes: els nens Ruth i José . Va ser una altra de les meves sorpreses d’aquest cas, ja que sempre em va semblar algú molt capaç i vaig quedar impressionat de la seva professionalitat. És com si Ferran Adrià confongués uns ous ferrats amb uns pestiños nadalencs de Cadis. Però, qui sap què va passar amb aquelles caixes d’ossos. Potser, com en el cas de Publio Cordón, vint anys després coneixerem la solució.
Segur que al jutge li ha costat culpar Bretón amb grans arguments –a mi em sembla que més aviat s’han embastat indicis per condemnar-lo–. Recordem que en Dret les coses s’han de provar molt bé i de res serveix dir que era fred, posava tal cara o reaccionava d’una manera sospitosa a la sala del judici. Crec en la seva culpabilitat, però també en què s’ha de condemnar amb proves contundents. I com diuen els juristes, “in dubio pro reo” –en cas de dubte, a favor del pres–. Ja veurem com respiren els magistrats del Superior de Justícia i del Suprem, que anirem coneixent al llarg dels propers mesos… O anys. Amb ironia dic que és estrany que no sapiguem ja d’aquestes resolucions futures, d’acord amb les filtracions als mitjans de comunicació, que han avançat la sentència quan encara estava al cap dels membres del jurat. ABC publicava el veredicte del jurat una hora abans que fos llegit a la Sala. Això, que m’alegra com a periodista, em fa arrufar el nas com a ciutadà. I això que alguna vegada em vaig asseure davant d’un jutge per revelació de secret sumarial.
El xou Bretón ha portat milions d’espanyols al debat i al xafardeig, i moltes vegades ens oblidem que darrere d’això hi ha la mort de dos nens. En fin, Serafín –i mai millor dit–, que el morbo, la televisió i el crim han tornat a fer una encaixada de mans. Benvinguts de nou als debats i a les portades dedicades a El Lute a la dècada dels setanta a El Caso, una publicació que, si continués existint, de ben segur que no dubtaria a posar-ne la cara de l’inexpressiu Bretón a la primera pàgina.
Leave a Comment