És una llei universal. Quan tres o més persones d’un tram d’edat similar s’ajunten, és només qüestió de temps que acabin parlant de les coses de la seva infantesa: joguines, programes de televisió, pel·lícules… Qualsevol pretexte és bo per recordar aquells dies ideals de col·legi i inconsciència infantil. Per a la meva generació (finals dels 70) els anys 80 han esdevingut el daurat país d’Oz de la memòria. Només cal fer un petit passeig pel Facebook per descobrir l’existència de multitud de grups que reivindiquen els anys de Los Pecos, el Bony i l’EGB. Lamentablement, la nostàlgia ja no és el que era i, parafrasejant una cançó favorita, els nois d’avui dia haurien de defensar-se dels 80.
Amb sinceritat, aquella dècada per als que vàrem ser nens llavors, distava molt de ser idíl·lica. Als nostres jos dels segle XXI se’ls posarien els pèls de punta si veiessin com viatjàvem en aquells dies: ferrocarrils incòmodes (aquells vagons del Talgo vermells i platejats) i automòbils estrets en els quals ens apilotàvem. I sense cinturó de seguretat! I què em diuen del menjar? Aquells pastissets plens de greixos trans i saturats, als quals no deixaríem que s’apropessin els nostres fills a menys d’un quilòmetre. Per no parlar de les llaminadures. I les joguines, els avorrits Pin i Pon (on s’han vist uns ninotets que només moguin el cap?) per a elles i els Masters de l’Univers per a ells, precursors de la vigorèxia malaltissa. Tantes coses… les muscleres als vestits de les dones, els pentinats tipus mullet…
En certa manera, ho entenc tot. Les dificultats quotidianes de la vida adulta provoquen que busquem consol en etapes en les quals tot era molt més fàcil i de colors. Però hi ha un perill, pot ser que de tant viure al Pastime Paradise que deia el Stevie Wonder ens perdem tot allò de bo que té el present. Per si de cas, en aquells grups del Facebook que he dit abans, no em busquin, no em trobaran.
Leave a Comment