La de periodista sempre m’ha semblat una professió d’aventurers, almenys quan es du a terme amb rigor i amb independència, dues característiques que tot sovint semblen impossibles d’assolir alhora. Potser encara tinc aquella idea romàntica del periodista caçant la notícia, investigant per tal de completar-la i contrastar-la, del periodista com a ésser que escriu de nit mentre fa dringar els glaçons de whisky al got, i amb la banda sonora dels companys graponejant el teclat… Sí, sens dubte tinc una idea molt cinèfila de l’ofici…
No fa gaire que vaig conèixer l’obra d’en Sergei Dovlatov, i va ser gràcies a una crítica de la Marina Espasa publicada al Time Out Barcelona. Aquell text, com fan els bons articles crítics, em va esperonar a endinsar-me a la prosa de l’escriptor, i amb el seu llibre La maleta, publicat per Labreu Edicions en català, vaig descobrir una personalitat aclaparadora que aconseguia filar prim en l’absurd de les convencions socials mitjançant un particular sentit de l’humor. Mitjançant d’una estructura basada en un grup d’escrits, a El compromís en Dovlatov fa humana la tasca del periodista i trenca amb aquella idea romàntica de l’ofici en explicar el què, el com i el perquè de tot un seguit d’articles que va publicar en la seva etapa com a periodista en un diari del govern socialista estonià. Les notícies, al final, són l’excusa (com ho eren els objectes de La maleta) per retratar l’absurd dels humans i per despullar el periodisme de totes aquelles grans paraules que voldríem que l’acompanyessin: llibertat, veritat, responsabilitat…
Sens dubte, la nova tasca del seguidor del periodisme (em nego a dir consumidor, pel caire econòmic de la paraula; però tampoc diré lector, perquè tampoc no sóc tan generosa) rau a saber trobar les notícies i els periodistes que menys pateixin de tot allò que en Dovlatov ens mostra com a intrínsec de l’ofici. De fet, ja retrata la professió quan diu allò de “Ford en va dir una de molt bona sobre els periodistes: ‘Un periodista honrat només es ven una vegada.’ De totes maneres, aquesta opinió em sembla que és idealista. En el periodisme hi ha cases d’empenyorament, botigues de segona mà i uns encants i tot. O sigui, que hi ha revenda pertot arreu.”
La sorpresa i l’impacte d’aquesta troballa, sumada a la col·lecció esperpèntica de personatges, situacions i relacions que presenta Dovlatov, fan d’El compromís una lectura dura al mateix temps que divertida, i és per això que podem subscriure fil per randa les paraules de l’Albert Sánchez-Piñol quan diu que “Quan llegeixes Dovlatov no saps si riure, plorar o plorar de riure”.
Leave a Comment