InicioActualidadLes diferències entre «perdre» i «fracassar» (es)

Les diferències entre «perdre» i «fracassar» (es)

  • 26 Abr 2012
  • Opinió
per Toni Rodriguez Pujol
Volver

 

La principal diferència entre perdre i fracassar probablement sigui que el que perd aprèn alguna cosa i el que fracassa no n’aprèn cap. I el primer que s’aprèn quan es perd alguna cosa per la qual has estat lluitant és que no ets infal·lible, que no s’hi val a badar i que deus haver fet quelcom malament. Ergo, abans de prendre qualsevol altra decisió, cal analitzar el procés, revisar les teves actituds, contrastar-les amb el parer d’altres persones que hi entenguin i mirar d’introduir millores en el teu sistema de presa de decisions. És a dir, fer autocrítica i mirar d’avançar una mica més.

Hi ha una altra manera de fer les coses que ja vam conèixer de petits quan anàvem a l’escola, encara que potser no doni tan bons resultats i que tan sols ajudi a desfogar-se momentàniament. És allò de pensar que el mestre et té mania, que has tingut molt mala sort i que la vida és injusta perquè n’hi ha de molt pitjors que tu als qui tot els va de pel·lícula. Aquesta actitud sol anar acompanyada de crítiques àcides contra tot i contra tothom, sobretot contra aquells que et superen. No passa res, tots ho hem fet alguna vegada. Tothom té dret a permetre’s un episodi d’imbecil·litat en casos extrems; si no, no seríem humans. El problema és quan això es converteix en rutina. Llavors es tracta d’enveja, rancúnia i, en definitiva, feblesa. Pots enganyar una mica la gent, però no et podràs enganyar mai a tu mateix, i, a més a més, tard o d’hora se’t veurà el llautó.
Podria il·lustrar aquesta teoria amb alguns exemples recents, però m’estimo més que els posin vostès. A veure si coincidim.

En realitat, jo volia comentar un article d’un diguem-ne «senyor» que escriu en un diari conservador de Madrid i que, lògicament, és del Real Madrid, branca chulopiscines. Molt bé. No li farem propaganda, efectivament, però sí que subratllarem un parell de cosetes del seu article. La primera és que destaca que «el Barça siempre ha sido virtuoso rebaño y el Madrid atronadora manada». També diu que el mosaic del darrer Barça-Madrid va ser una «magna cursilería» i, en definitiva, opina que l’individualisme dels seus és molt més admirable i valuós que el col·lectivisme dels nostres, a qui compara amb el públic de Corea del Nord. «El madrileño carece de alicientes para hacer el ridículo en pos de una patria figurada», apostrofa.

Doncs, francament «senyor», Déu nos en guard de les «manadas atronadoras» i de les  «patrias no figuradas» com les que vostè preconitza.  Per cert, ja han trobat la pilota?

Hi ha una altra manera de fer les coses que ja vam conèixer de petits quan anàvem a l’escola, encara que potser no doni tan bons resultats i que tan sols ajudi a desfogar-se momentàniament. És allò de pensar que el mestre et té mania, que has tingut molt mala sort i que la vida és injusta perquè n’hi ha de molt pitjors que tu als qui tot els va de pel·lícula. Aquesta actitud sol anar acompanyada de crítiques àcides contra tot i contra tothom, sobretot contra aquells que et superen. No passa res, tots ho hem fet alguna vegada. Tothom té dret a permetre’s un episodi d’imbecil·litat en casos extrems; si no, no seríem humans. El problema és quan això es converteix en rutina. Llavors es tracta d’enveja, rancúnia i, en definitiva, feblesa. Pots enganyar una mica la gent, però no et podràs enganyar mai a tu mateix, i, a més a més, tard o d’hora se’t veurà el llautó.
Podria il·lustrar aquesta teoria amb alguns exemples recents, però m’estimo més que els posin vostès. A veure si coincidim.

En realitat, jo volia comentar un article d’un diguem-ne «senyor» que escriu en un diari conservador de Madrid i que, lògicament, és del Real Madrid, branca chulopiscines. Molt bé. No li farem propaganda, efectivament, però sí que subratllarem un parell de cosetes del seu article. La primera és que destaca que «el Barça siempre ha sido virtuoso rebaño y el Madrid atronadora manada». També diu que el mosaic del darrer Barça-Madrid va ser una «magna cursilería» i, en definitiva, opina que l’individualisme dels seus és molt més admirable i valuós que el col·lectivisme dels nostres, a qui compara amb el públic de Corea del Nord. «El madrileño carece de alicientes para hacer el ridículo en pos de una patria figurada», apostrofa.

Doncs, francament «senyor», Déu nos en guard de les «manadas atronadoras» i de les  «patrias no figuradas» com les que vostè preconitza.  Per cert, ja han trobat la pilota?