Per què anem al cinema a veure una determinada pel·lícula i no una altra? Les respostes són variades i sovint complementàries: una campanya publicitària insistent, una recomanació d’un amic, un tràiler que ens ha cridat l’atenció, un gènere que ens atrau, un actor a qui som fidels, una allau d’estrelles en les puntuacions dels diaris, una confiança cega en un director… Tant si es tracta d’un impuls personal com d’un suggeriment extern, una cosa sembla evident: tenim unes expectatives prèvies vers allò que anem a veure. Aquestes ens animen a desplaçar-nos al cinema, però alhora ens condicionen i poden dur-nos fàcilment a la decepció… Quants cops hem sentit, en sortir d’una sala, que la pel·lícula no era allò que esperava, no era el que m’havien dit o no era tan bona com l’anterior d’en Brad Pitt?
L’aspiració de tot cinèfil hauria de ser, al meu parer, la virginitat prèvia a la sessió. Com menys informació, millor. Com menys opinions, millor. Com menys imatges, millor. D’aquesta manera deixaríem de ser espectadors passius, d’aquells que només volen allò pel que han pagat, i començaríem a ser actius per necessitat. Entraríem a les palpentes en la foscor de la sala i no ens quedaria més opció que obrir els ulls i les orelles davant d’aquell film que, prèviament, desconeixíem de totes totes. La sessió no podria decebre’ns (ja que no n’esperaríem res) i el més probable és que apreciéssim aspectes de la pel·lícula que mai no hauríem considerat si la nostra mirada hagués estat teledirigida per les expectatives, que no deixen de ser un prejudici.
Aquesta estratègia, però, resulta difícilment aplicable en un món ple d’inputs com el que ens ha tocat viure. I és que, com podem escapar dels cartells que omplen les nostres ciutats? I dels anuncis que ocupen les notícies dels mitjans digitals? I dels comentaris d’amics, col·legues i opinadors varis a Twitter? I de les estrenes recomanades cada divendres als telenotícies?… Només se m’acut una idea agosarada: veure les pel·lícules abans que ningú, abans que tinguin sinopsi, tràiler i campanya de màrqueting. Per aconseguir-ho, haurem de desplaçar-nos als grans festivals de cinema, on predominen les premières i on s’acabarà decidint quina és la sort comercial que correrà una pel·lícula. Si la rebuda és bona, és probable que el títol en qüestió circuli per un munt de sales; si és dolenta, potser no en sentirem a parlar més.
Davant d’una estrena mundial a Cannes, Venècia, Berlín o Sant Sebastià, el crític cinematogràfic sent un inevitable vertigen. No només entra a la sala verge d’opinions sinó que en surt amb l’obligació d’escriure sobre el que acaba de veure. Encara que costi de creure, el seu punt de vista (unit amb el de tots els seus col·legues d’arreu del món) condicionarà la recepció mediàtica d’una pel·lícula i la seva posterior (o no) distribució a diferents països. Des de la meva modesta experiència de cronista de festivals (molt allunyada de la pressió que senten els crítics dels grans diaris generalistes i de revistes especialitzades tan influents com Variety o The Hollywood Reporter), puc dir que em sento un privilegiat per poder gaudir de pel·lícules sense expectatives (més enllà del nom del director i dels actors) i alhora un aixafaguitarres, ja que amb els meus articles i els meus tuits no faig més que condicionar l’opinió dels futurs espectadors que em llegeixin o em segueixin a les xarxes socials.
El gran guardó del Festival de Venècia és el Lleó d’Or
Per tant, si no teniu l’ocasió de viatjar a un festival, el millor que podeu fer és ignorar-me a mi i a la resta d’opinadors, informadors i anunciants que us envolten. Potser no sereu espectadors plenament virginals, però sí que podreu deixar-vos endur per la vostra intuïció. Ni tan sols els crítics estem del tot lliures de les opinions alienes (quan sortim de la sala d’un festival, escoltem els crits, les celebracions i els laments de la resta de periodistes en veu alta), però penso que paga la pena esforçar-se per conservar el misteri i entrar al cinema lliures d’influències. L’experiència s’ho val.
Leave a Comment