Hi va haver un cèlebre pilot de carreres que en certa ocasió, quan li van preguntar quina era la seva reacció davant la visió d’un accident en plena cursa, va dir que, contràriament a allò que li deia l’instint, ell accelerava.
Recordo, d’altra banda, una professora meva de ioga que em va dir que, davant d’una emoció sobtada, l’instint fa que continguem l’alè. “Gran error”, em deia: “quan experimentis aquesta mena d’emocions paralitzadores, el que has de fer és respirar ben a fons i expulsar dels pulmons tot l’aire viciat que se’t vol quedar dintre; es més important exhalar que inhalar”.
Un parent meu molt estimat va començar un bon dia a sentir dolor a les cames i, per no patir tant, va pensar que el millor que podia fer era caminar menys. Va acabar, com és lògic i natural, assegut en una cadira de rodes.
Ara, quan m’hi fixo, me’n recordo tot sovint del pilot de carreres, de la meva professora de ioga i del meu parent adolorit que es va anar quedant assegut de mica en mica en aquella punyetera cadira. Miro al meu voltant i veig empreses que frenen, sense necessitat de fer-ho, quan veuen que n’hi ha d’altres que s’estavellen. Veig professionals que aguanten la respiració quan tenen por de tenir por. I veig massa actors econòmics i socials que, tan bon punt comencen a sentir molèsties, s’arronsen, es tanquen en si mateixos i acaben perdent l’esma de llevar-se cada dia i posar-se a caminar.
No ens hi trobareu. N’hem fugit tota la vida. Això s’encomana. Nosaltres hem decidit córrer tot allò que ens permeti el motor que tinguem en cada etapa de la nostra vida personal i empresarial. Respirar conscientment fins a deixar els pulmons nets de la darrera partícula de diòxid de carboni. Moure’ns contínuament perquè no se’ns adormin les cames.
Perquè si tenim la sort que això també s’encomana, veurem passar més de pressa tot aquest malson. Que trobo que ja dura massa.