A diferència d’una celebrity, un “influencer” no necessita sortir als mitjans convencionals de comunicació per guanyar-se la vida. Ja disposa dels seus propis canals de comunicació i té seguidors perquè la gent hi creu, comparteix els seus valors i s’hi identifica i volen assemblar-s’hi o, si més no, sentir-se’n amics. És una marca, un fenomen aspiracional.
Amb els candidats a l’alcaldia de Barcelona passa igual.
Aquests darrers dies ha irromput un nom rellevant com a possible candidat al govern de la Casa Gran dels barcelonins. Manuel Valls és un home format a França que, com tots els altres candidats, vol influir, canviar coses i implantar els seus valors a Barcelona. Salvades totes les distàncies, vol ser un influencer.
Repassem, doncs, quines qüestions bàsiques s’ha de plantejar un influencer, quan es lleva del llit cada dia, per ser-ho de debò. Ens ho comentaven l’altre dia en un acte organitzat per Clúster Audiovisual de Barcelona i Dircom celebrat a Foment del Treball. Són aquestes: Quines històries explico? Perquè les explico? Quina és la meva credibilitat? Què estic aportant al món? La gent que em segueix, voldrà ser/fer com jo? La meva proposta és prou màgica? Provoca desig? Genera dubtes?
La resposta correspon a cadascú de nosaltres, tant si és influencer com si és candidat, com empresari, o –per passiva- presumpte follower.
Fa poc, vam tenir una discreta conversa a Intermèdia amb un bon coneixedor de la màquina municipal barcelonina, a qui ens referirem amb l’àlies de Rigau, per entendre’ns. Sosté Rigau que per guanyar unes eleccions municipals cal tenir present, abans de res, un parell de coses fonamentals, Una, saber que prometre coses impossibles genera frustració i porta al fracàs. Dues, tenir present que l’adamisme no funciona. Adamisme, segons Rigau, vol dir creure’t el pare Adam, i pensar que tot comença amb tu i que abans de tu no hi havia al món cap rastre d’intel·ligència humana.
Rigau també recorda que la gran diferència entre la campanya de Pasqual Maragall i la de Jordi Hereu, per posar dos exemples històrics de la mateixa família política, va ser que el primer parlava de coses tangibles i concretes i el director de campanya del segon s’estimava més plantejar temes generals i abstractes. A qui va creure l’electorat?
It’s communication, stupid. El candidat, l’influencer , el comunicador, l’empresa, la organització o l’encarregat del quiosc de la cantonada que vulgui tenir votants, seguidors, lectors, clients, electors o afiliats ha de trasmetre quelcom creïble, exemplar, interessant i valuós. I si no ho és, haurà perdut el temps.
Que tingueu un bon mes de maig.