Diuen que fa sis o set segles hi havia un sacerdot que sempre anava amb un mico a tot arreu, fins i tot quan oficiava les cerimònies. I un bon dia, com que el mico no s’estava quiet, va decidir lligar-lo amb una corda al peu de l’altar. Un cop morts tots dos, el sacerdot substitut, per si de cas, va seguir oficiant amb un altre mico lligat amb una corda. Passat el temps, van anar apareixent grans tractats filosòfics que explicaven la obligació i el significat místic de lligar un mico durant els oficis del temple.
“Sempre s’ha fet així”, com diria un reaccionari. Comunicació defectuosa? Incapacitat de revisar, o si més no, relativitzar de tant en tant les pròpies certeses?
En qualsevol cas, un fracàs intel·lectual.
Explica Yuval Noah Harari (“Sàpiens, una breu història de la humanitat”) que l’origen de la nostra espècie comença en el mateix moment que un remot avantpassat nostre va adquirir la capacitat de pensar. En diu Revolució Cognitiva, origen de l’homo contemporani i prèvia a la gran Revolució Agrícola. Probablement, si aquell rebesavi no hagués elaborat el primer silogisme de la història, nosaltres encara no hauríem descobert l’agricultura, la ramaderia i el plaer d’establir-nos en un territori determinat sense necessitat d’anar tot el dia amunt i avall recol·lectant fruites i verdures i caçant animalets de Déu.
Però si aquells homes i dones no s’haguessin comunicat correctament, no haurien pogut compartir informacions i coneixements útils per a la seva supervivència.
Comunicació, doncs, és progrés.
I perquè el progrés sigui real, caldrà que alliberem tots els micos, abans que sigui tard. Ara, després de la pandèmia, sembla un bon moment per fer-ho.
Que tingueu un bon mes de juliol.