Quan Intermèdia fa anys, jo també celebro una part del meu camí. Perquè parlar d’aquesta agència és parlar dels meus inicis, de les primeres passes en el món de la comunicació… i també d’un destí que, després d’algunes voltes pel mapa, m’hi ha tornat a portar.
Vaig entrar a la Intermèdia del carrer Entença com a consultora júnior. Va ser allà on vaig descobrir què vol dir realment fer comunicació corporativa i vaig entendre que aquest era el meu lloc. Vaig tenir la gran sort de comptar amb una mentora de les bones, la Roser Alcocer, que em va transmetre tot el que cal saber per tirar endavant en aquest ofici amb rigor, passió i bon criteri. D’aquella etapa en guardo molt bons records, també dels clients amb qui vaig treballar, com Cementiris de Barcelona o Caixa Penedès.
Després d’uns anys a IP Comunicación, la vida em va portar lluny. Concretament a Guinea Equatorial, on vaig emprendre el meu propi projecte com a consultora. Allà, la comunicació corporativa encara era una gran desconeguda, i va ser tot un repte fer-la entendre i fer-la créixer. Però puc dir amb orgull que hi vaig deixar empremta: encara avui parlo amb joves equatoguineans que m’expliquen que han decidit dedicar-se a aquest camp. I us haig de confessar que no hi ha satisfacció més gran que veure com la teva pròpia trajectòria pot inspirar nous talents a sumar-se al món de la comunicació corporativa. Perquè compartir coneixement també és fer créixer la professió.
Més endavant, la meva vida personal va fer un gir important i vaig deixar enrere el clima equatorial per tornar a casa, a Barcelona. Vaig continuar la meva trajectòria com a professional independent, una etapa que em va donar la flexibilitat i les oportunitats que necessitava en aquell moment vital.
Però el destí encara em tenia preparada una sorpresa: de la mà d’IP Comunicación, vaig tornar a Intermèdia. Primer com a col·laboradora externa, i després com a part de l’equip intern, ja com a consultora sènior. I novament compartint projectes amb la Roser. Qui ens ho havia de dir!
Actualment, estic tancant el cercle? No ho crec. Els cercles, si m’ho pregunteu, no es tanquen, es fan més grans. I en aquest cas, més sòlids, més rics, més plens de complicitats i experiències compartides.
Per això, aquest 35è aniversari també el sento una mica meu. I només puc dir: gràcies. Gràcies per l’oportunitat de començar, créixer, tornar,… i continuar a la casa. Per molts anys, Intermèdia. Que en siguin, com a mínim, 35 més!