L’autocorrecció, és a dir la capacitat de canviar de criteri quan apareixen noves dades o evidències sobre una determinada qüestió, és, segons el mestre Yuval Noah Harari, un dels elements bàsics, sinó el principal, del progrés humà.
Una idea que xoca frontalment amb l'existència d’estats, societats, associacions i sectes basades en la pretesa infal·libilitat dels seus representants, tant si són humans com divins, poc o gens interessats en qüestionar les bases de la seva pròpia (i privilegiada) existència.
Són aquells que sempre volen tenir la raó. I no cal dir noms.
Sortosament, i encara que sigui anant fent dues passes endavant i una enrere, la humanitat sempre ha avançat en el camí de l’autocorrecció. A poc a poc, a partir de la Il·lustració del segle XVIII i de manera exponencial des que la informació i la comunicació transversals s'han anat convertint en el flux indispensable de la condició humana.
“La democràcia és una conversa i les converses es basen en el llenguatge” diu Harari a “Nexus”. En el llenguatge i en creativitat, de la que també en parla l'autor, diríem modestament nosaltres, atès que és la creativitat la que fa trencar patrons un cop ben identificats i analitzats.
Llenguatge i creativitat són doncs les eines amb les quals, malgrat tot, l’homo sapiens ha aconseguit desempallegar-se del seu parentiu amb altres espècies zoològiques menys o gens capaces de pensar en el perquè de tot plegat (*)
Saber respondre perquè les persones diuen i fan les coses que fan és la fórmula magistral de la comunicació.
I ja sabem que sense comunicació no hi ha ni autocorrecció ni democràcia.
Per molt imperfecta que sigui.
Que tingueu un bon mes de maig!
(*petit homenatge a Quim Monzó).