Hi ha una dita poc coneguda -no sabem de quina nacionalitat- que diu que el Cel vindria a ser aquell lloc on els policies són anglesos; els enginyers, alemanys; els organitzadors, suïssos; els amants, italians i els cuiners, francesos.
Contràriament, l’Infern seria aquell lloc on els policies serien alemanys; els enginyers, francesos; els organitzadors, italians; els amants, suïssos; i els cuiners, anglesos.
Desconeixem com seria el Purgatori, però si assumim la tesi de fons de la faula que ens indica que cadascú serveix pel que serveix i la traslladem al món de les empreses, tindríem que el Cel seria allà on els economistes gestionen els recursos econòmics; els sociòlegs, els recursos humans; els advocats, les relacions contractuals; els directors de comunicació, les relacions públiques i mediàtiques i els directors comercials, les relacions comercials, tot i que en aquesta vida tothom ven alguna cosa, tal com cantava en Peret “quan deia “que levante la mano el que no venda nà”.
I el líder?, preguntaran alguns. Doncs el líder és aquell que sap una mica de tot, però mai tant com els seus col·laboradors en les seves respectives especialitats, amb qui comparteix respecte, bon rotllo i lideratge horitzontal.
Ara bé, sabeu que aquest món no és perfecte i que entre el Cel i l’Infern hi ha el Purgatori, que és un espai flexible i en principi temporal que acull moltes d’aquestes entitats amb les funcions mal girbades.
En concret, hi ha una disfunció que afecta la feina d’un dircom o d’una agència de comunicació que és un pecat mortal de necessitat: la gestió de les relacions públiques i mediàtiques feta per qualsevol professional sense la preparació i l’experiència adequades.
Perquè la pega és que en això de la comunicació tothom s’hi veu amb cor.
I després passa que el Purgatori es pot fer etern.
Que tingueu un bon mes de juny!