Escolta-ho en àudio aquí.
Escriure un article sobre comunicació responsable l'endemà d’una apagada com la que hem viscut em posa en safata parlar de la importància dels mitjans de comunicació rigorosos, de la ràdio com a protagonista del dia, de les relacions amb el nostre veïnat, del detall d’una conversa a l’autobús, o d’aquella persona que em va deixar una bateria externa per carregar el telèfon. S’obre un ventall de possibilitats enorme.
Les portades dels diaris i les xarxes socials s’han inundat de fotos de persones fent cua (per poder agafar un autobús, la majoria) o caminant pel carrer o al voltant d’una ràdio. Una vegada més, en situació d’emergència, s’ha parlat de companyonia i de generositat. També, alguns, han comentat el gust que és, en l’era digital, de trobar-se unes hores sense connectivitat: de lectura de llibres de Sant Jordi, fer el canvi d’armari, endreçar la casa, amb la llum de les espelmes.
A mi, però, em ve de gust parlar de comunicació de crisi. Quan falla la llum, l’electricitat i internet, la societat no només es queda a les fosques literalment, sinó també informativament. En aquestes circumstàncies, la manera com les institucions, les empreses i els mitjans comuniquen pot tenir conseqüències reals: des d’evitar el pànic fins a garantir la seguretat de les persones vulnerables.
La comunicació responsable no consisteix només a donar informació veraç, sinó també a fer-ho amb empatia, claredat i sentit d’urgència. Ahir, vam veure contrastos evidents: mentre alguns operadors energètics van oferir actualitzacions breus i tècniques que calmaven, altres actors —inclosos mitjans de comunicació i influencers— van contribuir involuntàriament a la confusió amb rumors, teories infundades o continguts sensacionalistes.
En moments així, comunicar és també assumir una responsabilitat pública. L’ètica ha d’estar al centre: verificar abans de compartir, prioritzar la seguretat col·lectiva i respectar el dret de la ciutadania a una informació clara i fiable.
També cal recordar que no tothom rep la informació alhora ni de la mateixa manera. Les persones grans, les que viuen soles o les que no tenen accés digital han de ser considerades part del públic destinatari. Una comunicació ètica té en compte aquestes realitats i es desplega en diversos canals, adaptada a diferents necessitats.
L’apagada d’ahir ha estat una oportunitat per veure què funciona i què no. Però sobretot, ha estat un avís: les crisis són inevitables, però el caos comunicatiu no ho hauria de ser. Des d’Intermèdia defensem ferventment la necessitat que tenen les empreses i organitzacions de disposar d’un manual de comunicació de crisi. I no només ho diem perquè ens guanyem la vida fent-ne, sinó perquè és una eina que, en moments de col·lapse, pot ajudar a mantenir la calma. És una llista de passos a executar, que només caldrà seguir i posar en pràctica.
Confio que no hàgim de veure massa situacions més com la d’ahir, i estic segura és que a partir de demà tots tindrem una ràdio amb piles al nostre kit d’emergència. Espero que les empreses també hi afegeixin el seu manual de comunicació de crisi.