És probable que aquesta història feliçment inacabada, la de la meva trajectòria laboral (i vital) a Intermèdia, comenci en un tanatori, més concretament en el de Sancho d’Àvila. Pot semblar una ubicació sorprenent, però és allà on vaig veure per primer cop en acció Toni Rodríguez. La seva tasca no era altra que ensenyar-nos, a un parell de potencials redactors de l’agència, com fer la que podria ser la nostra primera feina fora de la facultat: escriure regularment perfils biogràfics de persones difuntes. Sense poder dissimular els nervis d’aquell primer dia, vam veure com en Toni, amb un equilibri entre pudor i atreviment, entrava a una sala de vetlla per localitzar el representant de la família del finat a qui havia d’entrevistar. No semblava un pas fàcil, però se’n va sortir i, un parell de minuts després, ja s’havia guanyat la confiança del seu interlocutor, que li responia a un conjunt de preguntes necessàries per donar forma a la futura semblança. La conversa, d’una intimitat continguda, no només va ser reveladora del caràcter, les aficions o les parelles sentimentals del difunt, sinó també de l’impacte que la posguerra o la transformació del barri havien tingut en la seva vida. De la microhistòria a la macrohistòria.
Sense encara haver assimilat aquell intercanvi, el nostre dia de pràctiques va prosseguir al funeral celebrat al mateix tanatori. Allà, ubicats a l’última fila per no interferir en la cerimònia, vam acompanyar en Toni en el seu rol de cronista: una llibreta va ser testimoni de les melodies que tocaven els músics, del discurs del diaca i de les paraules llegides pels familiars. Tota aquesta informació, recopilada en poc més d’una hora, donaria peu a l’elaboració d’una crònica d’un adéu: el servei personalitzat que Mémora, la principal empresa funerària d’Espanya, oferia a les famílies dels difunts barcelonins per tal que tinguessin un record plasmat en paraules, un bocí de memòria sentimental i periodística de qui els acabava de deixar. Les cròniques, així els dèiem nosaltres, s’enviaven per correu postal a les famílies un mes després del funeral. En total es lliuraven deu exemplars en format DIN A3 a doble cara, il·lustrats amb fotografies: l’anvers estava dedicat al perfil biogràfic i el dors a la cerimònia de comiat. Intermèdia s’encarregava de redactar i maquetar el document; Mémora, d’imprimir-lo i distribuir-lo.
No cal dir que em vaig llençar a la piscina acceptant la feina, tot i que aquell dia no tenia gens clar quin era el mètode per fer les entrevistes sense pertorbar la intimitat dels familiars. A poc a poc, vaig trobar-li el truc i, durant uns vuit mesos, vaig exercir aquesta professió tan singular: la de redactor d’obituaris de persones anònimes. El projecte que Intermèdia desenvolupava per a Mémora no parava de créixer i l’agència em va requerir per a una nova missió: convertir-me en el coordinador de l’equip que elaborava les cròniques d’un adéu. El canvi era notori: del dia a dia com a cronista al Tanatori de Les Corts al dia a dia com a editor a la seu d’Intermèdia, ubicada aleshores al carrer d’Entença. Allà, amb un ordinador i una pila de papers, vaig assumir diverses tasques: corregir i maquetar els textos, interlocutar amb les famílies, contactar amb el client per garantir que el procés prosperava… Amb l’ajuda inestimable de l’Eva Pallàs, que semblava conèixer tots els ets i uts del projecte i que va ser, alhora, una generosa amfitriona laboral, Intermèdia va assolir un repte difícil: reduir dràsticament el temps d’entrega de les semblances, cosa que ens va permetre oferir un millor servei a Mémora i, molt particularment, a les famílies.
Amb el temps, arribarien moltes novetats: l’actualització del disseny de les cròniques, la implantació d’un nou mètode per fer les entrevistes als familiars per telèfon, el desenvolupament d’una plataforma digital per sistematitzar la maquetació i la facturació… Encara que l’avenç més significatiu, a títol personal, va ser la creació d’un departament de continguts a Intermèdia que vaig tenir la fortuna de coliderar. Es tractava d’un veritable equip, amb col·laboradors esporàdics i redactors estables, en el qual vaig compartir el rol d’editor amb la Marta Cánovas i, posteriorment, amb la Mónica Jordan i el Ricard Berrocal, sense oblidar-me de l’Àlex Titos, l’home que arribava de matinada per llegir tots els diaris impresos i retallar aquelles notícies que podien interessar a la resta de clients de l’agència. No hem d’oblidar que aleshores el que es deia a les xarxes socials o als mitjans digitals pesava molt menys que allò que quedava per escrit als diaris.
Uns anys després, quan el projecte de les cròniques ja anava a la baixa, vaig fer el salt a la comunicació corporativa per integrar-me a l’equip de la Roser Alcocer, una de les directores de comptes més experimentades de l’agència i una excel·lent companya. Amb ella vaig aprendre una nova professió, que implicava organitzar actes, escriure notes de premsa, interlocutar amb periodistes o dissenyar estratègies comunicatives. Sempre m’havia considerat un periodista tradicional, però vaig sentir-me seduït per aquesta aventura professional, en la qual vaig procurar aprendre dels clients que ella gestionava, com eren Cementiris de Barcelona, el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, el Col·legi de Procuradors dels Tribunals de Barcelona o la Fundació puntCAT. Mentre m’anava formant i reinventant, a Intermèdia abundaven els canvis i els sotracs, amb dos nous directors en relativament poc temps (primer en Jordi Juan i després l’Albert Puig) i amb un trasllat a unes noves oficines, a un àtic de l’Avinguda Diagonal, a tocar d’Enric Granados. La crisi del sector no ens era aliena i ens va tocar patir una mica, però ens en vam sortir prou bé. Amb l’arribada a la direcció de l’Albert Ortas vindria una nova etapa d’estabilitat.
L’experiència implicaria noves responsabilitats i la gestió dels meus primers clients en solitari. Potser el cas més significatiu ha estat el de Parlem Telecom, amb qui he acabat establint una relació de confiança que perdura en el temps, després d’una primera etapa del projecte en companyia de la Roser i l’Albert. La satisfacció d’acompanyar comunicativament una empresa i tot el seu equip humà, liderat per l’Ernest Pérez Mas i en Xavier Capellades, en el seu creixement exponencial —des de ser una start-up fins a esdevenir un grup de telecomunicacions que cotitza a borsa— deixa petjada i atorga sentit a la nostra feina.
En aquest últim període com a director de projectes també ha estat un plaer experimentar el retorn del Col·legi de Procuradors, amb noves cares que miren pel futur de la professió —com el degà Javier Segura Zariquiey i la vicedegana Margarita Ribas—, així com la irrupció del Gremi de Garatges de Barcelona i Província, amb en Xavi Ferrer com a president, que m’ha permès conèixer de prop el sector de la mobilitat. No voldria oblidar-me tampoc de la GSMA, el client que més m’ha fet matinar —juntament amb els meus tres fills— en la darrera dècada per poder elaborar un recull de premsa polític i econòmic diari.I, com no podia ser d’altra manera, les últimes paraules han de ser d’agraïment als meus companys i companyes des del 2008 fins al 2025, any en què puc considerar Intermèdia una segona casa —ara al cinquè pis del mateix edifici de la Diagonal— que no para de créixer, amb la integració dels equips d’IP Comunicación i Undatia, i que ja ha donat pas a una nova generació sota el lideratge d’Aina Rodríguez. Celebrem-ho!