La manipulació de l'opinió pública no és un fenomen nou, però al segle XXI ha aconseguit una sofisticació sense precedents. Governs, partits polítics i corporacions utilitzen una àmplia gamma de tècniques per modelar percepcions, crear narratives i orientar el comportament de la ciutadania. Aquestes estratègies es basen en la psicologia social, la tecnologia digital i el control de la informació.
Un dels mètodes més antics i efectius és controlar l'agenda. No es tracta només de què es diu, sinó quins temes es discuteixen. Qui fixa l'agenda pública decideix quins assumptes mereixen atenció i quins queden invisibilitzats. En campanyes electorals, per exemple, els assessors solen col·locar en primer pla la seguretat, la immigració o l'economia, depenent de quin afavoreixi el candidat. Als Estats Units, la campanya presidencial de Donald Trump el 2016 va aconseguir situar la immigració com a preocupació central, desplaçant altres debats.
Un altre mecanisme és la desinformació i les notícies falses. Durant el referèndum del Brexit el 2016, va circular massivament l'afirmació que el Regne Unit enviava 350 milions de lliures setmanals a la Unió Europea, diners que suposadament es destinarien al sistema de salut nacional si es votava “Leave”. La xifra era enganyosa, però va complir la seva tasca: reforçar emocions i condicionar la decisió de milions d'electors.
Relacionat amb això, està l'ús de bots i granges de trolls. Plataformes com Facebook i Twitter han estat escenari de campanyes coordinades per amplificar missatges polítics. Investigacions de la Universitat d'Oxford van mostrar que el 2019 almenys 70 països van utilitzar xarxes socials per manipular els seus ciutadans, ja sigui difonent propaganda oficial o atacant opositors. Rússia, en particular, ha estat assenyalada per impulsar campanyes digitals per influir tant en eleccions nacionals com en conflictes internacionals.
Un tercer recurs clau és l?enquadrament del discurs. La manera com es presenta un fet modifica la interpretació que el públic en fa. Per exemple, parlar de guerra contra el terrorisme en lloc d'operacions militars a l'Orient Mitjà genera una percepció de legitimitat. De la mateixa manera, a Amèrica Llatina, líders populistes han utilitzat expressions com a “poble” davant d'”elit” per dividir l'escenari polític en termes morals més que ideològics.
La repetició sistemàtica de missatges, coneguda com la “tècnica del martell”, també és central. Durant l'Alemanya nazi, Joseph Goebbels insistia que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. Avui, el principi es manté en campanyes modernes: slogans com Yes We Can a l'era Obama o Make America Great Again de Trump són exemples de com consignes breus, repetides incansablement, poden convertir-se en identitats polítiques.
Finalment, l'ús de dades personals i la microsegmentació ha revolucionat la manipulació contemporània. L'escàndol de Cambridge Analytica va revelar com milions de perfils de Facebook van ser utilitzats per dissenyar missatges personalitzats i persuasius durant les eleccions nord-americanes del 2016. Aquest mètode no només busca persuadir, sinó alterar emocions individuals basant-se en les seves pors i preferències.
La manipulació de l'opinió pública combina velles tècniques de propaganda amb eines digitals noves. El que està en joc no és només qui guanya una elecció, sinó la capacitat de les democràcies de sostenir debats lliures i plurals davant d'una maquinària cada cop més eficaç a fabricar consensos.
La ultradreta: la por com a motor polític
A Europa, els partits d'ultradreta han trobat a la immigració, la identitat nacional i la inseguretat els seus principals eixos de manipulació. Utilitzen estratègies de comunicació que exploten emocions primàries com la por i la desconfiança.
Un dels casos més notoris és el del Rassemblement National de Marine Le Pen a França. Les seves campanyes han repetit sistemàticament l'enquadrament de la immigració com a amenaça a la “civilització francesa”. El 2017, el seu lema “Au nom du peuple” (En nom del poble) buscava construir una identitat homogènia davant d'un enemic extern. Diversos estudis de l'Institut Montaigne han mostrat que els missatges de l'RN es viralitzen sobretot a Facebook, on el 2019 arribaven a taxes d'interacció cinc vegades superiors a les del partit d'Emmanuel Macron.
A Hongria, Viktor Orbán i el seu partit Fidesz han perfeccionat l'ús de campanyes de propaganda estatal. Des del 2015, els mitjans públics i afins han difós imatges alarmistes sobre la “crisi migratòria”, vinculant refugiats amb terrorisme. A més, el govern va desplegar cartells massius amb la cara del filantrop George Soros acompanyat del lema “No deixem que Soros rigui l'últim”, apel·lant a teories conspiratives antisemites. Segons Reporters Sense Fronteres, més del 80% del mercat mediàtic hongarès està sota influència