Consulta-ho en format àudio.
La setmana passada unes companyes estaven reorganitzant l’arxiu digital i havien de posar nom a la carpeta on guardem projectes que, per diferents motius, no han prosperat. Algú va proposar “Projectes desestimats”. Era una etiqueta clara, objectiva. Però una de les companyes va suggerir buscar un altre nom. “Si volem que aquests projectes surtin, pensem en positiu. Potser el que avui no ha sortit, demà ens ho volen encarregar”, va dir. Aquell comentari em va quedar al cap. Perquè parlava de paraules, però sobretot parlava d’actitud.
Aquesta anècdota connecta directament amb la nostra convicció: comunicar amb responsabilitat no és només parlar clar. Implica comprendre l’impacte dels missatges i adaptar-los a qui els rep. Les paraules no són neutres. No només descriuen la realitat, també la modelen. El llenguatge pot tancar possibilitats o deixar-les obertes, pot generar confiança o distància, pot reforçar estereotips o contribuir a desmuntar-los.
Quan formem portaveus, equips directius o professionals que han d’intervenir en entrevistes, presentacions o espais públics, sovint el focus inicial és la seguretat: parlar amb claredat, ordenar idees, controlar els nervis, transmetre solvència. I tot això és imprescindible. Però amb els anys he entès que la formació en habilitats comunicatives va molt més enllà de la tècnica. És també un exercici de consciència. És ajudar les persones a entendre que cada paraula, cada gest i cada to de veu construeixen una percepció. Que no només representen una organització, sinó uns valors.
Formar en comunicació és treballar l’empatia. És convidar a escoltar abans de parlar. A preguntar-se quines expectatives té l’audiència, quins contextos socials poden influir en la interpretació del missatge, quins biaixos —de gènere, culturals, professionals— poden estar operant sense que ens n’adonem. És assumir que no tothom rep el missatge des del mateix lloc i que, per tant, comunicar amb responsabilitat exigeix adaptar, matisar i, sobretot, respectar.
També és entendre que la coherència és clau. No serveix de gaire dominar un discurs impecable si el to no acompanya, si el llenguatge corporal transmet pressa o superioritat, o si el contingut no és coherent amb les pràctiques reals de l’organització. La comunicació responsable demana alinear relat i acció, intenció i impacte. I això només s’aconsegueix amb un aprenentatge integral que combina competència tècnica, ètica i sensibilitat social.
Aquell debat sobre el nom d’una carpeta em va recordar que la cultura comunicativa d’una organització no comença davant d’un micròfon ni d’una càmera. Comença en els espais interns, en com ens parlem entre nosaltres, en com etiquetem els errors, els projectes que no han sortit, les oportunitats ajornades. Si internament utilitzem un llenguatge que tanca, difícilment podrem projectar cap enfora una mirada oberta i constructiva.
Per això defenso que formar en habilitats comunicatives és, en el fons, formar en responsabilitat. És ajudar professionals a ser més clars i segurs, però també més conscients i respectuosos. És entendre que comunicar no és només transmetre informació, sinó generar impacte. I que aquest impacte, si el volem positiu i coherent amb els valors que defensem, requereix intenció, escolta i molta humanitat.
Per si en teniu curiositat, finalment la carpeta es diu simplement “Projectes”. Els que prosperen passen a ser “Clients” i els que estem desenvolupant són “Projectes en curs”. Vam optar per un nom obert, sense adjectius que tanquin possibilitats, perquè volem que el llenguatge reflecteixi aquesta actitud constructiva i en evolució constant de què parlava al principi. Al cap i a la fi, també així es construeix una cultura comunicativa: amb paraules que no sentencien, sinó que deixen espai al que encara pot arribar.