Un bon dia de l’any 2003 l’assessor de comunicació Xavier Roig, ex cap de gabinet de l’alcalde de Barcelona va rebre una telefonada d’en Ferran Soriano, un jove executiu del món de les telecomunicacions que era candidat a vicepresident del Barça a les eleccions de 2003.
Soriano, Marc Ingla, Victor Font, Carme Miró i altres socis s'havien venut Clúster, l'empresa que havien fundat uns anys abans, a l’empresa estatunidenca Diamond.
El cas és que el contracte de compravenda incloïa una clàusula de no competència sectorial d’un any, que els venedors havien de respectar. Barcelonistes com eren, Soriano, Ingla i l’encara molt jove Victor Font, van pensar que seria bo aplicar els seus coneixements del món del màrqueting a allò que ells anomenaven “la indústria del futbol”, un concepte emergent, en bona part creat i impulsat per ells mateixos, que mica en mica es va anar imposant a l’argot i l’imaginari de dirigents i periodistes.
Soriano havia demanat consell a una empresa novaiorquesa de public affers, que li va recomanar fitxar com a cap de campanya a en Roig, que al seu torn, va trucar Intermèdia per compartir l'encàrrec, en el ben entès que l’agència s'encarregaria de gestionar i establir relacions útils amb els mitjans de comunicació i grans prescriptors d'opinió pública de Barcelona i Catalunya.
Soriano i Ingla havien contactat amb Joan Laporta, un jove advocat, cofundador i portaveu de “L’Elefant Blau”, una plataforma d’oposició a Josep Lluis Nuñez, on també hi havien militat Albert Vicens, Albert Perrín, Jordi Moix i Alfons Godall.
Godall era l’amic íntim de Laporta des que jugaven a futbol de menuts als carrers de la Sagrada Família. Moix va ser qui va fer de pont entre els “elefants” i el grup d’en Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu. Els “pinyols” d’en Xavier Cambra, Josep Cubells i Toni Rovira hi van connectar de seguida via Albert Vicens i Jordi Moix.
Els Clústers s’hi van afegir gràcies a l'amistat de Maria Frias, casada amb Josep Maria Bartomeu, i Clàudia Vives-Fierro, casada amb Marc Ingla. Un cop compromès Ingla, la incorporació d’en Ferran Soriano era cosa feta.
“Elefants”, “rosellistes”, “pinyols” i “clusters” van ser doncs les quatre famílies d’una candidatura en la qual els bons oficis d’en Godall van ajudar a superar alguns problemes d’ego inicials encara superables.
La incorporació d’Intermèdia al projecte es va gestar en una breu entrevista entre Soriano, Roig i jo en una tauleta del desaparegut bar “La Oca” de la plaça Francesc Macià.
Un cop acordat fins tot el succes fee, un concepte mai aplicat fins llavors per l’agència, vam pujar al despatx acabat d'estrenar dels advocats Laporta, Arbós i Puig al setè pis de Diagonal 469, damunt de l’antic restaurant Finisterre, actual Europa on vam ser rebuts amb simpatia i entusiasme.
Hi eren tots, compartint un ambient d’eufòria gens continguda, malgrat un convenciment secret que aquella campanya no seria pas la definitiva però sí decisiva per construir una alternativa sòlida a mig plaç. Les enquestes en aquells moments els hi donaven menys d’un cinc per cent de possibilitats de guanyar les eleccions.
A primer cop d’ull, Intermèdia va copsar una realitat sobre la que caldria posar-se a treballar tot d’una: la candidatura era una proposta robusta que s’alçava sobre una taula de quatre potes perfectament complementàries i el Barça era una marca de ciutat, que anava molt més enllà del món estricte del futbol i interpel·lava tota la societat civil catalana”
Les quatre potes de la taula eren (1) el lideratge carismàtic d’en Laporta, (2) el coneixement de la indústria de l’esport d'en Sandro Rosell, (3) la representativitat social i cultural d’Albert Vicenç i (4) l’energia creativa del tàndem Soriano/Ingla, estudiants rigurosos de l'ecosistema futbolístic europeu i creadors de dos de les principals línies de pensament de la campanya.
La irrupció disruptiva d’aquella colla de joves desacomplexats a l'esfera pública barcelonina va generar progressivament tres estats d'ànim: curiositat, simpatia i finalment, entusiasme. Laporta i Soriano eren líders de barri. Un de la Sagrada Família i l’altre del Poblenou. Rosell era un executiu “Upper Diagonal”, representant de Nike al Brasil i fill d’un empresari cofundador de Convergència Democràtica de Catalunya que havia estat gerent del Barça entre 1975 i 1978, sent-ne president Agustí Montal, del grup “dels cotoners” i primer impulsor del “més que un Club”. Albert Vicens, era copropietari de l'editorial Vicens Vives, fundada pel seu pare, Jaume Vicens Vives i un home especialment ben relacionat en cercles culturals.
La campanya va ser molt intensa, amb sessions gairebé diàries de presentació de projecte en una sala llogada a l’hotel Calderón, per on van passar gairebé totes les seccions d’informació esportiva (en ple) dels mitjans de comunicació amb seu a Barcelona i visites a les seus de tots aquests mitjans, fins i tot els de menys audiència pública, buscant una interlocució amb equips directius i periodistes rellevants de societat i informació econòmica que fos útil a l’objectiu d'universalitzar el missatge. Tota una novetat fins aquell moment.
Les trobades del Calderon s’iniciaven amb una introducció abrandada d’en Laporta, seguida de la presentació d’un estudi econòmic de l’univers futbolístic, amb especial atenció a la Premier League, on Ingla i Soriano analitzaven possibles causes de la decadència i l'èxit d’equips com ara el Tottenham o el Manchester United i la possible aplicació d’aquelles experiències al projecte barcelonista.
Aquelles presentacions en power point, gens habituals a l'època, acabaven incidint en el concepte de “cercle virtuós” que consistia en identificar per quin punt calia atacar un problema per generar una dinàmica positiva d’inversions i un retorn econòmic adient per seguir alimentant una trajectòria d’èxits esportius. La fórmula reforçava la idea de considerar la gestió del Club com una gestió empresarial, encara que no fos una empresa.
La tasca d’Intermèdia, a més de preparar totes i cadascuna d’aquelles trobades (face maps power maps, contactes personals…) i de recollir, facilitar i analitzar reculls de premsa diaris pels membres de la candidatura i els seus col·laboradors, es complementava amb trobades amb persones representatives de la societat civil catalana -algunes d’elles gens barcelonistes- que mica en mica van començar a compartir la idea força de la campanya: la imatge del Barça projecta mundialment la imatge de la ciutat de Barcelona.
ELS LIDERATGES COMPARTITS
Laporta, Rosell i Soriano van assumir un lideratge compartit que, molt al començament, va funcionar. Laporta volia ser president. Rosell en tenia prou amb manar sense ser-ne. Soriano volia tenir mans lliures per aplicar els seus coneixements i situar el Club entre els millors del món. Fill de tot un senyor que venia pollastres i d’una senyora que tenia una perruqueria a la rambla del Poblenou, venia d’una familia acostumada a l'esforç, socialment allunyada del món d’on provenia Rosell i una part significativa del grup.
Les eleccions, celebrades en mig d’una gran eufòria el dia 15 de juny de 2003, van ser un autèntic festival del grup d’en Laporta que va obtenir 27.138 vots (52’57%) en front d’en Lluís Bassat, que en va obtenir 16.412 (31,80%), Jordi Majó, amb 2.480 vots, Josep Martínez Rovira amb 2.388 vots i Josep Maria Minguella, amb 1.867. Hi van votar 50.745 socis, un 53’7% del cens, que constava de 94.339 socis amb dret a vot.
L’endemà, Barcelona i tot Catalunya es va llevar amb la sorpresa de veure com aquella colla d'entusiastes que dos mesos abans eren pràcticament desconeguts per l’opinió pública en la seva gran majoria, havia estat capaç de guanyar les eleccions a un home fort i prestigiat com en Lluís Bassat, el candidat “oficial” que comptava amb el suport de personalitats com en Miquel Roca Junyent, el dimitit Joan Gaspart i tot el lobby proper a Gaspart que llavors governava les principals institucions barcelonines: Josep Maria Figueras a la Cambra, Enric Reyna a la Fira, Josep Lluís Núñez...
En qualsevol cas, aquelles eleccions van permetre que el Barça passès de quedar quart i a 11 punts del líder (el València) a la darrera Lliga de l’etapa Gaspart, a iniciar la seva millor etapa històrica, tot guanyant quatre lligues i dues Champions i passant d’obtenir uns ingressos de 123 milions d’euros i unes despeses de 73 milions, a uns ingressos de 308 M€ i un benefici acumulat de 88 milions en cinc anys.
Pel que fa a Intermèdia, ja prou coneguda des de unes eleccions a la Cambra de Comerç igualment disruptives, celebrades l’abril de 1991, aquella victòria va suposar un gran experiència en matèria de gestió de crisis (i d’egos), i una gran projecció social a l'esfera pública d’aquell temps.
Soriano va posar en marxa el seu famós Cercle Virtuós i se’n va fer càrrec de la direcció general del Club, Rosell va fitxar Ronaldinho i Intermèdia va romandre al servei del Club fins l'any 2010, havent de gestionar unes segones eleccions l’any 2006, una moció de censura l’any 2008, tot i no podent evitar que aquella taula de quatre potes sostinguda sobre un grup de dirigents joves i engrescats s’anava desequilibrant.
Fins que l’any 2010 es van convocar unes noves eleccions, també gestionades mediàticament per Intermèdia, en les que el candidat a president havia de ser Ferran Soriano. Però Soriano ja havia estat nomenat president executiu de Spanair i els socis no ho van permetre, motiu pel qual Marc Ingla se’n va fer càrrec, sota direcció de campanya de Carme Miró, i amb el suport del mateix Soriano, Albert Vicens i Alfons Godall, l’amic íntim d’un Laporta que no els hi va donar pas suport, sino que va decantar per fer-ho en favor d’en Jaume Ferrer.
En aquelles circumstàncies, i atès el desordre instal·lat a l'equip de campanya, la victòria del dia 13 de juny de 2010 va acabar sent per Sandro Rosell, amb 35.021 vots (61’35%) seguit d’Agustí Benedito amb 8.044 vots (14’09%). Ingla va quedar tercer amb 7.014 vots (14’09%) i finalment Ferrer, quart i últim, amb 6.168 vots (10’80%).
Una altra prova d'esforç per Intermèdia, per a qui aquells set anys de servei al Barça van suposar una de les experiències més intenses de la seva vida.
