Corrent, tendència majoritària, de consum massiu i que aconsegueix captar màxima audiència. És el que s’anomena avui mainstream, paraula que fa un temps es va posar de moda i amb un punt esnob també s’ha aplicat al món de la política.
Aprofitant aquest fil, Barcelona necessita candidats mainstream amb vocació de posicionar-se en l’espai central del vot amb l’objectiu d’aglutinar majories sòlides per al dia següent de les eleccions. Lluny queda quan Pasqual Maragall guanyava les eleccions de 1991 obtenint 328.282 vots i 20 regidors, davant un Josep Maria Cullell de CiU amb 260.344 i 16 regidors.
És evident que eren altres èpoques i la política es concebia d’altres maneres. Avui els temps polítics han canviat. Tot avança molt ràpid i augmenten les incerteses de com pot quedar el mapa polític a la ciutat.
Diversos mesos enrere ningú apostava perquè el cap de llista d’ERC fos renovat pel mateix Ernest Maragall o que l’exprimer ministre de França, Manuel Valls, decidís presentar-se com a alcaldable. Malgrat encara queden moltes incògnites per desvetllar, la batalla per Barcelona està servida.
El Pdecat, la Crida o Junts per Catalunya, encara no ha decidit qui serà finalment el seu cap de llista, tot i que Neus Munté guanyés les primàries dels neoconvergentes. El partit de Casado segueix valorant si s’integra o no en una llista conjunta; i l’actual alcaldessa, Ada Colau, encara no ha decidit entrar a fons en la campanya, a l’espera de possibles pactes que es puguin derivar de la negociació dels pressupostos tant al Parlament com a l’Ajuntament de Barcelona. Finalment, el partit que ha governat 32 anys la ciutat, el PSC de Jaume Collboni, confia que la complicitat amb el govern Sánchez els ajudi a millorar els quatre regidors obtinguts el 2015.
Barcelona no és immune al moment que viu la política catalana. L’estratègia de tots els candidats es va construint en la lògica del conflicte Catalunya-Espanya, en el marc d’un context difícil com és la presó o l’exili, i sense perdre de vista tot el que suposarà el macrojudici del procés català i seva sentència posterior.
Entre els equips dels candidats ja corre la consigna que amb 170 mil vots és suficient per governar la ciutat. Ada Colau va guanyar Xavier Trias amb 176 mil vots, només disset mil més. És suficient, diuen alguns.
Però això no pot ser positiu per a la ciutat. ¿Es pot ser alcalde amb nou o deu diputats? La prioritat màxima per a qualsevol formació que es presenta hauria de tenir com a objectiu construir un govern fort, sòlid i amb lideratge.
Ada Colau ja ha experimentat el fet de governar sola amb onze regidors, fet que es converteix en alguna cosa semblant a un malson. La maquinària municipal no avança, no resulta fàcil donar una resposta eficient a les queixes del ciutadà, i els 73 barris se senten orfes de referents polítics al territori que els escoltin. Governar una ciutat de més d’un milió i mig d’habitants i amb problemàtiques pròpies d’una urbs global no és factible amb només onze regidors o menys.
Cal reivindicar perfils mainstream, que pensin en el bé comú, en la necessitat de governar amb tots i per a tots, tractant de superar les línies vermelles del moment. I si es tracta de recuperar l’esperit Maragall, benvingut sigui. El més important és que Barcelona recuperi l’esperit transversal i de col·laboració entre sector públic, privat, entitats i agents socials. Pel bé de la ciutat i pel bé de tots.
Albert Ortas
Director d’Intermèdia