Reconeguem-ho. Als que ens agrada la política, ens passem el dia parlant dels ciutadans (i dirigents) nord-americans. Que si Reagan, que si Bush,… que si Obama. Que si els estatunidencs cap aquí, que si els estatunidencs cap allà. Pel que sembla (i per molt que les potències emergents guanyin cada cop més pes) segueixen sent el centre del món, però trobo que tots plegats en fem un gra massa. I més si hi ha eleccions pel mig. No cal anar-se’n molt lluny.
El coronament mediàtic del líder afroamericà n’és un bon exemple recent. La cobertura que en feren els mitjans de comunicació europeus va anar més enllà de tota lògica. Sobretot si ens posem a comparar-la amb l’apropament reduccionista (almenys a Espanya) que sovint dediquen a la política internacional d’arreu. Durant l’any, l’espectador (i, en menor mesura, el lector) rep estímuls, flashos informatius, d’infinitat de llocs del planeta, però mai sap ben bé què passa. Ni tan sols en territori yankee. El impacte prima sobre la reflexió; la imatge sobre la paraula. I nosaltres, a més, ens creiem prou savis com per opinar. Que n’és de temptadora la ignorància!
Per tot això, volia reivindicar aquí el rigor, l’anàlisi, el coneixement (en definitiva) d’un periodista tan celebrat com Xavier Batalla del qui, després de compartir-hi un dinar informal, només tinc paraules positives. El seu llarg recorregut com a corresponsal internacional és un aval més que suficient, però xerrar-hi (o llegir els seus esclaridors articles) significa aturar la maquinària informativa, observar la realitat amb perspectiva i apropar-se a una matèria concreta des de la pedagogia i la cordialitat; virtuts que sovint trobem a faltar a uns mitjans cada cop més incendiaris i desorientats.
El motiu de la conversa amb el periodista de La Vanguardia (si encara no l’heu esbrinat) era l’estat de la política nord-americana i, més concretament, el tractament de les dues cares de l’administració Obama. La positiva, la coneixem de sobres pels seus discursos. La negativa, la comencem a descobrir ara. Encara que, clar, és molt fàcil parlar (o criticar) des de la distància. Una opció còmoda de la que Batalla s’esmuny amb intel·ligència, contrastant les dades i partint de fonts de primera mà. I és que per entendre els Estats Units (un continent en sí mateix, que no te l’acabes) no tan sols hem de viatjar-hi sinó tocar les tecles adequades i contemplar l’amplia gama d’opinions que allà sorgeixen.
Per tant, des d’aquí em rebel·lo contra les categoritzacions genèriques, contra els prejudicis i contra les respostes senzilles. No existeix una sola identitat nord-americana. Ni de qualsevol altre país. La premsa seriosa, si és que encara espera marcar la diferència en la sobreabundància informativa actual, hauria de saber-ho. Fugir d’estudi i deixar-se emportar per les tendències significaria una pèrdua irreparable. Informar és també formar, contextualitzar, educar i qüestionar-ho tot. Tal com fa Xavier Batalla.