Diuen els experts que el periodisme actual està derivant cap a un nou paradigma informatiu molt més enfocat a la satisfacció dels gustos i interessos de l’usuari que no pas a la simple transmissió asèptica de notícies. Això explicaria, entre altres coses, la gradual conversió dels mitjans en escenari d’espectacles de masses. L’anomenada crisi catalana n’és un bon exemple.

El passat 27 d’octubre, a les 14:27 hores, l’omnipresent Garcia Ferreras aconseguia per a La Sexta un “share” del 15’5 % a tot l’estat, un fenomen mediàtic sens dubte espectacular que va arribar a atraure fins a 1.451.000 de seguidors delerosos de consumir el seu “Especial Puigdemont”. TV3, per la seva banda, va augmentar la seva audiència en un 40%, a partir de l’1 d’octubre.

Sembla doncs que darrerament l’interès per la política ha rebrotat amb força. Era evident? Potser sí. Avui dia, saber què volen veure o escoltar els usuaris d’un mitjà no té gaire misteri. Només cal establir un bon sistema d’escolta a les xarxes socials i actuar en conseqüència.

Fora dels grans mitjans hi ha un gran quantitat de “influencers,” generalment més intuïtius que no pas científics, que solen ser “celebrities” del camp de l’esport, la cultura o el ”show-business”. Les dades diuen, però, que els autèntics influïdors de masses continuen sent els mitjans de comunicació tradicionals. El New York Times, per exemple compta a hores d’ara amb més 40 milions de seguidors a les xarxes socials. Una dada a tenir en compte en aquesta època de post-veritat generalitzada i creativitat excessiva en la construcció de relats.

Ara, el repte de mitjans, periodistes i “influencers” és reforçar els seus atributs de credibilitat més enllà del factor espectacular i d’entreteniment que ja embolcalla inevitablement el fet informatiu. I en el cas concret dels mitjans, fer-ho amb el sentit de servei públic que és inherent al periodisme, per damunt de la línia editorial que legítimament vulguin defensar.

En qualsevol cas, sempre serà l’usuari qui tindrà la paella pel mànec.