Som conscients de tot allò que comuniquem en la nostra posada en escena?

Un cop l’any, coincidint amb les festes de Nadal, es transmet una intervenció institucional televisiva de gran repercussió mediàtica, que desperta la curiositat dels espectadors i, molt particularment, dels analistes polítics i audiovisuals, que es fixen en cada detall de la posada en escena del Missatge del Rei. La tria de l’espai, el posat del monarca, els gestos no verbals, els retrats que decoren la sala, el to de veu, la composició de l’escenari, la planificació del realitzador, els missatges ocults… Poques vegades la mirada crítica de l’audiència és tan evident com en aquest curiós espectacle catòdic, que ens pot servir de punt de partida per apropar-nos a molts altres contextos comunicatius no tan notoris, però igual de rellevants.

Perquè, no ho oblidem, la comunicació és inevitable. En agradi o no, tots comuniquem en la nostra forma de vestir, de parlar, de caminar o de mirar. Els professionals de la comunicació tenim, per tant, un repte considerable quan dissenyen un esdeveniment, preparem una roda de premsa o formem els portaveus empresarials o institucionals per tal que responguin davant els mitjans o el públic. La posada en escena ho és tot i convé que l’audiència no percebi allò que no desitgem mostrar. Com a assessors comunicatius, hem de potenciar el factor humà i adaptar els nostres criteris a les singularitats de cada portaveu i alhora ser conscients que una impressió escènica negativa pot enfonsar la seva credibilitat en pocs segons.

En una societat cada cop més hipertecnificada, on sovint ens veiem sobrepassats per l’excés d’imatges que ens arriben en cascada a través de múltiples canals i dispositius, es fa encara més necessari aquest entrenament comunicatiu a càrrec de professionals; aquesta preparació meticulosa abans d’una intervenció pública (física o virtual) per tal que el portaveu sobresurti entre el seu target objectiu (periodistes, lectors, espectadors, followers, clients,…) i reforci la seva marca personal. Per tant, aquest treball de posada en escena no pot limitar-se només a intervencions puntuals molt pautades com el Missatge del Rei, sinó que la tasca d’assessoria comunicativa ha de ser un acompanyament diari, que ajudi a què unes formes i uns missatges determinats arribin als seus destinataris amb fluïdesa per tal d’assolir els objectius establerts.

D’aquesta manera, fins i tot en moments aparentment més espontanis, es pot acabar transmetent allò al qual aspirem comunicativament. Un bon exemple el trobaríem en la ja emblemàtica fotografia triada pel Govern d’Estats Units per il·lustrar la reacció de l’executiu de Barack Obama a la captura d’Osama Bin Laden. La imatge del fotoperiodista Pete Souza plasma amb naturalitat els valors comunicatius que va construir l’anterior president nord-americà situant-lo en una posat humil, responsable i compromès dins d’un enquadrament que ens ensenya la sala de la Casa Blanca des de la qual se seguia en directe l’operatiu militar que acabaria amb la vida del terrorista. En aquest cas, la posada en escena no és només comunicativa, sinó històrica. I és indubtable que la mirada greu d’Obama (i el molt significatiu gest amb la mà de Hillary Clinton) és pròpia d’un polític que ha treballat al màxim les seves dots comunicatives, i sap transmetre-les de forma intuïtiva, en l’instant precís de la fotografia.

Carles Matamoros és periodista, executiu de comptes, editor de continguts i crític de cinema en hores lliures. Té el seu propi mitjà, Transit. Gran observador de la realitat, quan escriu no se li escapa res. Treballa a Intermèdia Comunicació des del 2009.