No fa gaires dies vaig tenir el privilegi d’assistir a la presentació d’un llibre memorable d’en Biel Mesquida, un dels escriptors vius més recomanables de l’actual literatura catalana. “Abans teníem Franco, ara tenim els mercats”, va dir, en un rampell improvisat, durant el seu parlament. Biel és un autor apassionat, un dels pocs que conec que es permet el luxe de dir sempre el que pensa i escriure sempre el que sent.
El llibre es diu “Llefre de tu”, un títol que, de bon començament, ja ens avisa de dues coses: que el seu vocabulari és, com sempre, extraordinàriament ric , i que a cada frase trobarem tota aquella musicalitat mallorquina que transpira a través d’aquella seva pell sàvia, cansada i sempre lluitadora.
El que passa, penso, és que ell, com altres bells lluitadors de la seva generació, està acostumat a lluitar contra l’opressió directa, la violència explícita i, fins i tot, la imbecil·litat humana. Però, contra els mercats? Contra aquests mercats que no tenen prou amb les reformes del govern espanyol, tal com assenyalen les portades dels diaris d’avui? Però, qui són els mercats? No seran una cortina de fum, un nom que amaga identitats concretes que no volen donar la cara? Serà el Papus? Serà algun déu insaciable que mai no en té prou amb els nostres sacrificis? Serà, vist des d’una altra perspectiva, una nova “conspiración judeo-masónica“?
No ho sé, francament, però, avui, dia de timbals de Setmana Santa, he començat la jornada tot llegint els diaris i ja estic bastant atabalat.