Probablement, una pandèmia sigui més que una crisi: de fet és la mare de totes les crisis. La sanitària, la social i l’econòmica. Una gran crisi sistèmica que, un cop passades les fases prèvies de shock, negació i ràbia, arriba a l’acceptació, que al seu torn reclama un gran esforç de comunicació. I, per tant, de l’actuació d’un bon portaveu. En aquests casos, sol liderar el president.
Però no tots els lideratges son iguals. N’hi ha d’autoritaris, narcisistes, paternalistes, compassius… No lidera igual Trump que Trudeau, ni Sánchez que Bukele, per posar només quatre exemples.
En aquesta roda de premsa, https://www.youtube.com/watch?v=w2tPGgjWx1c Donald Trump compareix en companyia del seu vicepresident, Mike Pence, amb l’Attorney General, William Barr, la directora de l’oficina de Respostes de la Casa Blanca, Deborah (Debbie) Birx, i un militar amb una exposició minimalista de medalles sobre el pit, que és l’únic que procura mantenir una distància física prudencial amb els altres.
Trump, desafiant com sempre, dedica els primers 20 minuts a esplaiar-se, fins que no li queda més remei que cedir la paraula a Barr, que amb prou feines s’hi està 5 minuts. A l’esquerra de la imatge, Pence s’esforça per no projectar facialment cap emoció concreta. A la dreta, Debbie repassa mentalment el seu discurs. Un cop al faristol, la directora parla durant 4 minuts, que a Trump sembla que se li facin llargs. Després és el torn de Pence. Debbie i William ja s’estan més tranquils. Fins i tot l’advocat fa cara de voler de fer una becaineta a peu dret. El vicepresident dedica quasi 8 minuts en explicar-se mentre Trump va fent que sí amb el cap. Tanca la primera ronda el senyor de les medalles que, curiosament, no parla del primer soldat de la nació, sinó de protecció i d’assegurar els subministraments.
Tres quarts d’hora després de l’inici, Trump recupera el faristol (el protagonisme no l`ha perdut mai) i comencen les preguntes dels periodistes. La primera no se la sap i li ha de passar la paraula a Debbie. La directora de Respostes, respon. Trump certifica la intervenció de la seva subordinada amb el seu llenguatge corporalm deixant clar que és una subordinada. Prova superada. Els periodistes continuen fent preguntes a Debbie. Definitivament, Debbie és l’estrella. William s’inquieta. El militar amaga un somriure. Trump, impacient, decideix intervenir des de fora el faristol. Debbie fa un pas enrere i finalment, amb humilitat, torna a prendre la paraula per reconèixer que encara n‘estan aprenent. William somriu, alleujat. Trump intenta recuperar la centralitat de la imatge. Però no, encara hi ha una pregunta més per a Debbie, que torna a la palestra. Serà l’últim cop. A l’estrada ja no hi queda ningú. Els darrers 21 minuts seran tots sencers per Trump, al bell mig de l’escenari mediàtic.
Qui ha estat el líder? Donald? Debbie? Qui és el líder autoritari? Qui és el líder compassiu? Qui el paternalista? I qui el narcisista? Donald Trump? Justin Trudeau? Pedro Sánchez? Nayib Bukele?
Cal recordar que compassió i comunicació comparteixen prefix.
I que Narcís només viu pendent de la seva pròpia imatge.
Que tingueu un bon mes d’abril i que el confinament us sigui lleu.
#quedeuvosacasa.
