Tal com expliquen els professors D’Ansembourg i Van Reybrouck (*) la Comunicació No Violenta (CNV) és un poderós procés de canvi social creat els anys 60 pel psicòleg estatunidenc Marshall Rosenberg, que es fonamenta en una hipotètica tendència innata a contribuir al benestar dels altres i, de retruc, al propi benestar. El problema, diuen, arriba quan la gent és incapaç d’entendre’s i, per tant, sorgeix el conflicte “com expressió tràgica de necessitats no satisfetes”. N’hi ha de bàsiques, com ara la supervivència, la seguretat, la pertinença i el reconeixement social, i n’hi ha de més complexes, com la llibertat, el sentit, la responsabilitat, la transcendència i la sacralitat.
La violència, doncs, seria conseqüència d’un fracàs de la comunicació.
La teoria s’inspira en Mahatma Gandhi i Carl Rogers i principalment atribueix aquest a la manca d’autoestima. Si un no sent compassió cap a ell mateix, difícilment podrà entendre, acceptar i, em resum, ser compassiu amb els seus familiars, amics, companys de feina o conciutadans. La compassió, com la caritat, comença a casa. Quan algú és incapaç de comunicar-se positivament amb els seus caps, companys o subordinats de l’organització on treballa, aquesta organització difícilment serà capaç de projectar el seu missatge al mercat. De fet, el concepte de “subordinació” ja respon a una idea tòxica a l’hora d’establir estructures de treball sanes i profitoses. º
Avui dia, la Comunicació No Violenta té milers de seguidors a tot el món, està construint noves fórmules de lideratge i en el món empresarial es canalitza mitjançant tècniques concretes de comunicació interna. Molt més enllà de la típica newsletter, una comunicació interna realment útil al propòsit de l’organització ha de ser capaç de construir ambaixadors de marca entre els membres de la seva comunitat de treball. I per harmonitzar la imatge projectada externament, cal que els companys de feina hagin pogut resoldre internament les seves inevitables discrepàncies parlant-ne cara a cara, sense retrets i amb la clara finalitat d’alinear-se amb el propòsit de l’empresa i el benestar físic i mental dels que la fan possible.
Està clar que, com és evident, per fer-ho bé primer cal tenir un propòsit. I saber que la pau, com la musculatura, és quelcom que s’ha d’exercitar cada dia. Que tingueu un bon mes de febrer !
(*) El psicoterapeuta Thomas d’Ansembourg, d’expressió francesa, i l’antropòleg David van Reybrouck, d’expressió neerlandesa, són dos amics belgues que, terroritzats després dels atemptats del Bataclan a París, van decidir escriure “La paz se aprende” (Arpa Editores, octubre de 2017) amb la intenció de contribuir al desenvolupament d’una cultura de la pau. Cadascú, escrivint en el seu propi idioma.