Avui dia, en ple qüestionament del sistema de les criptomonedes, no és inusual la discussió entre partidaris de mantenir l’ús dels diners de butxaca i els que s’estimen més substituir-los definitivament pel “diner de plàstic”, el bizum o qualsevol altre mitjà electrònic de pagament. Els primers se senten més segurs sabent que duen diners a la cartera i els altres troben més còmode i higiènic fer servir la targeta o el mòbil. Sobretot, en temps de pandèmia.

Però la veritat és que ni una cosa ni l’altra són diners: són la seva representació simbòlica, fruit d’un acord social que els hi confereix un valor determinat. Una mostra formidable de la capacitat d’abstracció de la humanitat que la distingeix del regne animal. Un llenguatge universal que permet l’intercanvi intel·ligent de béns i serveis, una important eina de comunicació i, fins i tot d’identificació política. 

En aquest sentit, el professor Gustavo Guzmán Fernández, de la Universitat de La Plata, assenyala que “des dels seus orígens, la moneda ha estat un mitjà d’expressió del poder” i una icona omnipresent i desitjada capaç d’integrar i consolidar comunitats. Les ciutats, les monarquies i les repúbliques que des del segle VIII AC graven al dors d’aquestes preuades peces la imatge dels seus reis, herois i savis, o escenes rituals i tradicionals de referència compartida, saben perfectament que la identificació del diner (la seva representació) i el poder polític és un magnífic sistema d’integrar i consolidar comunitats previsiblement respectuoses amb l’autoritat emissora. 

És justament la concentració del poder en el decurs de la història la que fa desaparèixer les monedes locals i contribueix a la unificació dels territoris. A l’estat espanyol, per exemple, la unificació monetària no es va produir fins el 9 d’octubre de 1868, amb la proclamació de la pesseta. I ara fa una mica més de vint anys, l’1 de gener de 2002, es va produir l’entrada en vigor efectiva de l’euro. Cal remarcar que l’euro espanyol, com el tots els altres estats membres, presenta una cara comuna il·lustrada amb el mapa de la Unió Europea i una creu amb la imatge del poder polític, en aquest cas representat pel rei Felip VI. Senyal que el territori, en aquest cas europeu, no acaba d’estar unificat del tot. 

No cal dir que l’aparició de noves formes de pagament i de nous llenguatges de relació social, pot revolucionar essencialment aquesta situació. Avui dia, el diner s’està desacralitzant i les targetes de crèdit no duen la imatge del cap d’estat, sino de les entitats financeres pertinents, la propietat de béns de consum, com ara els cotxes, està sent substituida progressivament per la mobilitat i el pagament per ús, i fins i tot la meritocràcia s’està posant en dubte com a mètode legítim de millorar l’status professional dels treballadors.

Tres exemples que fan evident el canvi de paradigma que estem experimentant. 

Llàstima no poder viure un parell de segles més per veure com acaba tot plegat.

Que tingueu un bon mes de juliol!