Avui en dia es parla molt del relat com a eina principal del procés comunicatiu. El relat, abans dit storytelling, consisteix en la narració d’una història real o inventada destinada a crear un determinat corrent d’opinió pública en torn d’una proposta, un producte, un servei, un programa, un fet o uns valors concrets.
Els narradors habituals són polítics, periodistes, escriptors, guionistes, agències de publicitat, agències de relacions públiques i tota mena d’organitzacions públiques o privades. És a dir, pràcticament tothom.
Evidentment, no tots els relats són fiables.
Andreu Rosselló, un periodista excel·lent que va dirigir durant algunes dècades el desaparegut “Correo Catalán”, solia fer tres preguntes als redactors que li duien un nou tema: “n’estàs segur?”, “on hi ha l’esquer?” i “què hi ha al darrere de tot això?”. És a dir, ¿ho has comprovat?, ¿què farà que la gent piqui i s’ho llegeixi? i ¿qui té interès en que ho publiquem i perquè?
No cal dir que si els fets eren contrastats, el tema atractiu i els interessos de la font, identificables i legítims, la informació sortia publicada sense cap més entrebanc. L’única dificultat consistia en calibrar adequadament l’història i els interessos de part, i sobretot en saber connectar l’interès concret del tema en qüestió amb l’interès del públic en general. És a dir, només calia fer la feina ben feta.
D’allò depèn la credibilitat, tant de l’emissor com del mitjà de comunicació que li fa d’altaveu. Una credibilitat que resulta essencial a l’hora d’influir en l’opinió pública.
És molt senzill, però ja sabem que tot sovint les coses senzilles són les més difícils de fer, oi?.
Bones vacances i que passeu un bon mes d’agost.