Deia un antic professor meu que el món es divideix entre els que abans de posar-se a treballar li fan punta al llapis i els que comencen a treballar mentre li van fent la punta al llapis. També hi ha una frase famosa de Pablo Picasso que diu que vol que “quan m’arribi la inspiració, em trobi treballant”. I finalment, hi ha un pensament zen que recomana “que la feina sigui el teu hobby i el teu hobby sigui la teva feina”.
En qualsevol cas, una feina fonamental és la de comunicar, sense la qual no hi ha inspiració, hobby ni llapissos de colors.
En sentit contrari hi ha tota una llarga pràctica laboral associada a la maldició biblica de guanyar-se el pa amb suor, penes i treballs i fins i tot la teoria d’un enginyer informàtic que es diu Francesco Cirillo, que diu que cal treballar en intervals de 25 minuts molt intensos seguits d’una pausa de 5 minuts de descans, en les quals no es pot pensar en la feina.
Se’n diu “la tècnica del Pomodoro” (tomàquet, en italià), que fins ara sembla haver donat més bons resultats en determinades aplicacions de software (això he vist a Google) que no pas a la vida analògica de les persones humanes.
Els seus detractors, però, diuen que el sistema desincentiva la feina en equip. I una altra contraindicació nogensmenys important podria ser que a partir dels 15 minuts la persona afectada estigués més pendent de mirar quan temps li falta per arribar al descans que no pas d’acabar la tasca iniciada.
Per cert, el nom de pomodoro prové d’aquells rellotges despertadors en forma de tomàquet que se solien tenir a la cuina per controlar els temps de cocció o bulliment de l’olla.
Arribats a aquest punt, les preguntes serien:
- Les feines creatives i, sobretot, la comunicació es pot fer a intervals?
- La inspiració actua segons horaris previstos?
- Cal esperar a tenir tots els llapissos ben afinats abans de posar-se a treballar?
- Si la teva feina no t’agrada, podrás fer-la ben feta?
- Posar límits i crosses a les feines col·laboratives (que de fet, ho haurien de ser totes), és bo o dolent de cara al resultat final i la felicitat de les persones?
Tot això amb el màxim respecte pel desenvolupament integral, la conciliació familiar i la necessitat de descans i de lleure de cadascú, com és natural.
Perquè aquí sí que no hi ha tomàquets que valguin.
Que tingueu un feliç mes de novembre!