Tal vegada la principal diferència entre informació i propaganda sigui el major efecte emocional que provoca la segona en front de la primera, que és -o ho hauria de ser- molt més equilibrada i exigent. En temps de crisi, sempre carregada d’emocions, la propaganda sol ser més visible, tot i que en temps de crisi extrema la frontera que separa informació i propaganda queda molt diluïda. L’anomenada crisi catalana, i el seu punt culminant del passat 1-O, n’és un bon exemple.

Fins no fa gaire, els grans vehicles de la propaganda han estat el cinema, la ràdio, la televisió, la premsa escrita i finalment la premsa digital. Però l’actual fragmentació de les audiències, la crisi econòmica i de model de negoci, les diferents crisis de credibilitat sobrevingudes, la tecnologia, i, en definitiva, la transformació social accelerada que estem vivint, han fet emergir un nou instrument de propaganda: la ciberpropaganda, impulsada massivament per les cibertropes.

Una cibertropa és un grup de combat digital, mercenari o no, que fa córrer per la xarxa una determinada informació en benefici d’un projecte, un producte, un servei o una idea. La cibertropa sol actuar a internet com altaveu multiplicador dels mitjans convencionals.

En aquest panorama, la mala notícia és que alguns mitjans han anat abandonant progressivament el camp de la informació per decantar-se cap el de la propaganda. La bona notícia, en canvi, és que, llevat dels escassos lectors que només busquen confort i identificació ideològica, l’actual receptor ha desenvolupat una major competència crítica i selectiva de la consistència dels missatges. Un terreny en el que sempre guanyarà el periodisme veraç, equilibrat i creïble.

Al capdavall, tota crisi democràtica s’acaba resolent en el terreny de la comunicació. I aquesta crisi, sens dubte serà un cas d’estudi a les escoles i facultats de comunicació.

Que sigui a fi de bé.