A la página 523 de Sàpiens (2020, Edicions 62), Yuval Noah Harari es pregunta “si el difunt Neil Armstrong, les petjades del qual continuen intactes sobre la Lluna encalmada, va ser més feliç que els caçadors recol·lectors anònims que fa 30.000 anys van deixar l’empremta de la mà a la paret de la cova de Chauvet”. Si la resposta és negativa, continua, “quin sentit ha tingut el desenvolupament de l’agricultura, les ciutats, l’escriptura, les monedes, els imperis, la ciència i la indústria?”.
En contra del que sembla, la resposta no és fàcil.
Pot ser que fossin igual de feliços, gens feliços o més feliços uns que l’altre. Per saber-ho del cert caldria conèixer millor la vocació astronàutica d’Armstrong, l’esforç i renúncies que va haver de fer per culminar-la i la qualitat i durada que va tenir la dopamina alliberada al seu cervell en el moment de plantar peu a la impassible superfície platejada de la Lluna. I, d’altra banda, també caldria saber si els caçadors recol·lectors eren homes lliures (ho era Armstrong?), si havien arribat a la cova buscant la felicitat o si és qui s’hi van amagar fugint d’algun perill real o imaginari.
La felicitat, en qualsevol cas, podria dependre més d’una elecció personal que no pas a la magnitud de l’obra feta. Dit d’una altra manera, “depèn de com t’ho prenguis”. El cas que volem plantejar, però, és un altre: quina relació hi ha entre informació, comunicació i felicitat? És més feliç la persona ben informada que la que viu a la inòpia? La bona comunicació proporciona felicitat? És més feliç una persona humana ben informada i ben comunicada que un idiota, en el sentit etimològic de la paraula?
La professora de la UOC Amàlia Creus cita la seva col·lega Anna Akbari, del departament de Mitjans, Cultura i Comunicació de la New York University, quan sosté que la tecnologia i especialment Internet, si que ajuda, i molt, a la felicitat. I posa com exemple que “avui dia, entre el 20 i el 30 per cent de les parelles nord-americanes es coneixen en línia, cosa que ajuda a identificar oportunitats per a la felicitat i la satisfacció que d’una altra manera quedarien a mans de la casualitat.” Però, pensem-hi, la casualitat és aleatòria? O és simplement el producte d’unes causes que encara desconeixem? No seria estrany.
Sembla demostrat que, abans del que Harari anomena Revolució Cognitiva, els nostres antecessors consideraven casual la pluja després del tro o el tron després del llamp. Saber que no és casual, ens fa més feliços? Podríem jurar que no, però, en canvi, sí que ens fa més savis, més previsors i més eficients. Sense informació, sens dubte, som molt més vulnerables. Però aquesta informació serveix de ben poc si no es comunica adequadament.
Quan Pizarro va iniciar la conquesta del Perú, tenia prou informació sobre l’imperi inca que es disposava a derrotar. Els inques, en canvi, desconeixien el fet que uns quants anys enrere, el 13 d’agost de 1521, uns individus carregats d’espases i canons sota comandament d’un altre aventurer que es deia Hernán Cortés, havien enganyat i destruït l’imperi asteca. Si asteques i inques haguessin estat comunicats, com ho estaven els europeus entre ells, posem per cas, probablement l’ìmperi inca no hauria desaparegut. Ara bé, els inques serien feliços? No ho sabrem mai. L’únic que sabem es que no haurien mort a milers.
I estar viu, al capdavall, és una condició indispensable per ser feliç
Que sigueu feliços aquest mes d’agost!
(i no us perdeu “Sàpiens”, l’exemple dels imperis també hi surt)