El segle XVIII, el filosof polonès Artur Schopenhauer va escriure un llibre titulat “L’art de tenir sempre la raó”, que els oradors de la passada moció de censura contra Mariano Rajoy haurien fet bé de llegir abans de pujar al faristol del Congrés dels Diputats.

L’obra surt citada a la pel·lícula francesa “Le Brio” (“Una idea brillante”, en castellà) que, lluny de ser una simple obra lleugera, posa panxa enlaire l’actual sistema de comunicació, més identificat amb la pràctica desaforada de Twitter que no pas al sofisticat art de la retòrica.

La retòrica va ser profundament odiada per Plató i, sens dubte, per Sèneca, però com a eina de treball és imprescindible pel desenvolupament professional d’advocats, polítics, predicadors, actors, periodistes i venedors de tota mena, entre d’altres artistes de la paraula. Els bons discursos creen les percepcions necessàries per construir una imatge favorable a qualsevol persona, projecte o col·lectiu humà que ho necessiti. És a dir, tothom. La imatge és la base de la reputació, i la reputació és la que finalment basteix l’autoritat.

Qui va exhibir més autoritat al debat de la moció de censura? Es pot contestar aquesta pregunta sense afegir-hi certa dosi d’emotivitat? Diuen els entesos que a la postmoderna societat de l’espectacle en la que estem immersos, l’ètica percebuda és la que val. O dit d’una altra manera, és millor semblar bo que no pas ser-ho.

El problema dels espectacles, però, és que si no ho fas molt bé se t’acaba veient el llautó. I aquí és quan també se t’ha acabat el discurs, les percepcions, la imatge, evidentment, l’autoritat, moral i material. Ja se sap, de vegades les aparences enganyen.

Que tingueu un magnífic mes de juny!