Fa pocs dies el CEO de la Mobile World Capital, Aleix Valls, insistia a Intermèdia en la importància de la interacció a l’hora de construir audiències. Un fet que en temps d’esplendor dels diaris de paper es manifestava a través de les cartes al director o els micròfons oberts i ara es manifesta a través d’internet. Res a veure.
Avui dia, la influència d’un periodista, un tertulià, un mitjà de comunicació o una agencia de comunicació es mesura per la seva capacitat de crear audiències i d’influir en altres mitjans o prescriptors d’opinió pública. I aquesta influència, que s’expressa a través d’un diàleg constant entre mitjans convencionals i xarxes socials, se sustenta, sobretot, en la fiabilitat i credibilitat de l’emissor.
Desmentint totes les tendències i previsions catastrofistes que sobrevolen el sector, The New York Times ha guanyat més de 130.000 subscripcions netes des de la victòria de Donald Trump als EEUU. Una pujada deu vegades superior a la registrada el mateix període de l’exercici anterior, deguda principalment a l’edició digital, que és la que permet una interacció immediata entre redacció i lectors i ha acabat creant la nova figura d’un lector-prescriptor que tria les seves fonts, copia i envia per whatsapp els continguts que troba més interessants a la seves pròpies audiències.
Caldria, doncs, distingir entre crisis de model i crisi de sistema. El vell model industrial, construït damunt de milions de tones de paper, milions de litres de tinta i milions de litres de benzina ha deixat de ser sostenible. El periodisme, no.
Als anys 60, Marshal Mc Luhan, “el més hippy dels acadèmics i el més acadèmic dels hippies”, ja deia que “som el que veiem” i que “nosaltres formem les nostres eines i després són les eines les que ens formen a nosaltres”.
Per la seva banda, el director de un mitjà estatal de comunicació digital comentava com el fenomen Trump escenifica el duel entre dos poders amb greus problemes de reputació que es desqualifiquen mútuament: la classe política i els mass mèdia.
“Més enllà de l’ètica- deia- hem de contemplar la credibilitat com instrument de negoci”. Sens dubte té raó, perquè sinó la gent acabarà construint les seves pròpies eines, abans que sigui les noves eines les que -intentin- formar-nos a nosaltres.
Feliç primavera!