Explica la mitologia grega que un dels treballs d’Hèrcules va ser derrotar la poderosa Hidra de Lerna. La gesta no era petita, ja que la criatura, per cada cap que se li tallés, li creixien dos més. No obstant això, dubto molt que la llegendària “Glòria de Hera”, amb tota la seva força, hagués pogut fer res contra Internet, autèntica hidra dels nostres dies. Benvinguts a aquest efecte Streisand.
El 2003 la cantant i actriu Barbra Streisand demandava a un fotògraf californià, Kenneth Adelman, ia la pàgina web pictopia, perquè es retirés una imatge aèria de casa seva i, de passada, demanant el pagament de 50 milions de dòlars, al · legant violació de seu dret a la privacitat. El fotògraf es va defensar argumentant que aquestes imatges (i la resta que formaven un arxiu de 12.000 fotos) formaven part d’un programa que tenia com a objectiu documentar el desgast de la costa californiana.
Amb el que no comptava Streisand és que, per culpa de (o potser, gràcies a) la seva denúncia, més de 420.000 persones van visitar la web demandada el mes següent i, el que és pitjor, molts d’ells van prendre les imatges de la polèmica i les van penjar a les seves webs, blogs i serveis d’intercanvi d’arxius, fent d’alguna cosa que no tenia el menor interès (almenys per als no fans de la vida i obra de l’actriu i cantant), una moda que va fer furor a Internet.
La moralitat del cas Streisand està clara. Intentar censurar o coartar la llibertat d’expressió a Internet (o en una societat en la que la Xarxa és un mitjà de comunicació massiu) pot tenir conseqüències totalment contràries al que es busca. Més enllà dels esforços de la senyora Barbra per la seva privacitat, hi ha molts altres exemples més propers en el temps que ens demostren el poder de l’efecte Streisand: les caricatures de Mahoma, la portada dels Prínceps d’Astúries a El Jueves o la fotografia de la família Zapatero amb Obama i senyora. Tots aquests casos, i molts més, tenen alguna cosa en comú, una cosa que algú no tenia interès que se sabés i va intentar censurar, sortint-li el tret per la culata. Als internautes no els agrada els intents de censura, i penjar una imatge o un comentari costa molt poc.
Gran post, àlex! Estic molt d’acord amb tot el que dius, però també penso que hi ha fotos i fotos i, per tant, diferents tipus de censura. és a dir, per a mi, no tot és publicable, i no em sembla comparable el cas de la foto de la casa de l’Streisand amb la d’un nen petit o altres; per exemple, i ja que tu ho cites; la portada dels prínceps d’astúries al Jueves em va semblar clarament ofensiva i “censurable”. i encara que el resultat que van aconseguir els prínceps denunciant-ho fos que molta més gent veiés la portada, com a mínim, va quedar clar que ells no compartien aquella manera de fer humor.
ha d’haver-hi uns límits… i, si algú se’ls salta, dir-li! no sé si això és exactament censura…
Els efectes que té internet sobre la vida real i la vida real sobre el món digital són cada cop més grans i potents. S’ha de vigilar com fas el salt d’una banda a l’altra o com mantents l’equilibri sobre aquest fil de funambulisme del que es cau amb tanta facilitat. Tot i així, tinguis molt o poc equilibri, internet domina els moviments, cada una de les persones que forma part d’aquesta xarxa d’abast mundial forma una petita brisa que et pot fer caure de quatre potes allà on no vols o alleugerir les teves passes i facilitar el camí. Saben que tenen dret a bufar i que els seus esbufecs són lliures i ho volen seguir sent. Hem d’aprendre encara molt sobre la força d’internet.
@ Anna
Més enllà de consideracions morals o estètiques, l’assumpte El Jueves és tot un compendi del que no s’ha de fer en un món dominat pel digital. Si fins i tot el jutge del cas va demanar els motllos de l’acudit, quan des de fa anys els continguts s’envien a impremta via internet! Què pretenia Del Olmo? Desendollar la Xarxa?
@ Mireia
Benvinguda. No hi ha dubte, vivim temps interessants, l’entorn web ens reserva tota mena de canvis i sorpreses als professionals de la comunicació.