Era una trobada del Grup Portada de periodistes catalans. Convidàvem nosaltres. El sopar ja estava a les acaballes. Els meus companys li havien fet unes quantes preguntes, més o menys intencionades, però sempre precedides de l’inevitable “Don Manuel”, però jo vaig decidir evitar aquell tractament que em resultava -i encara em resulta- estrany, i li vaig dir simplement “senyor Fraga”. No li va agradar. La pregunta que li vaig fer a continuació, tampoc. Em va voler donar una lliçó, indicant-me, de manera aspre, com hauria d’haver-li fet aquella pregunta. No li vaig acceptar. Concretament, la meva frase va ser aquesta: “mire Sr. Fraga, yo le pregunto lo que me parece y usted es libre de contestarme lo que le dé la gana”. No em va tornar a dirigir ni la paraula, ni la tan sols la mirada, fins que es va llevar de taula i se’n va anar a dormir. “Encantado, don Manuel”. “Mucho gusto”, anava donant la mà quan s’acomiadava. “Encantado de conocerle senyor Fraga Iribarne”, vaig dir-li. “Buenas noches” va respondre, sec i mirant cap a la porta el senyor Fraga Iribarne. Quan ja havia sortit, en Jorge Fernández Díaz, que volia ser conciliador, em va fer una mitja abraçada.
Quan vaig arribar a casa, la meva dona em va preguntar de què reia.
Que Déu l’hagi perdonat.
Foto: Joan Reig Ros