El passat dissabte vaig anar al centre penitenciari d’Estremera per visitar l’amic i excompany Joaquim Forn, conseller d’Interior fins el passat 2 de novembre, data en què fou empresonat. Aviat complirà 100 dies de presó, compartint cel·la amb el seu col·lega i vicepresident del govern, Oriol Junqueras.

Feia un dia assolellat i ventós. Quan arribes a Estremera, notes la força del vent. Un vent que transmet solitud i tristesa.

La presó està situada a pocs quilòmetres del municipi que porta el seu nom. Estremera és un poble de la Comunitat Autònoma de Madrid, amb una població de prop de 1.300 habitants, al límit amb Castella-la Manxa. Va ser construït el 2008 i, malgrat que conserva unes infraestructures i uns serveis força nous, el fred és present en tots els espais que travessem.

El camí cap al centre penitenciari certament és monòton, el paisatge és àrid i sense gaires canvis. Només alguns altiplans dificulten veure una planúria del tot extensa.

A pocs quilòmetres de la presó, arribem a la parada obligada per agafar forces. El Mesón El Quijote és un restaurant de menú diari regentat per un català de Terrassa, pare de dos fills que viuen a Catalunya. La seva dona, originària de Cadis, no se n’amaga i ho té clar: li agradaria tornar a Catalunya. “Vam venir aquí a guanyar-nos la vida, però d’enyorança i ganes de tornar no ens en falten”, es justifica.

El Quijote s’ha acabat convertint en un punt de trobada de referència per a tots aquells que passen per la carretera o van a visitar algú a la presó d’Estremera.

Es fan ràpidament les 16.00h, temps just per acreditar-se i passar tots els controls de seguretat. Els dissabtes, les visites comencen puntualment a les 16.30h, però els sistemes de seguretat i els protocols d’acreditació són lents i feixucs i cal arribar-hi una bona estona abans.

Arriba el moment de la trobada. Familiars i amics ens acumulem tots junts davant la porta que donarà pas al passadís que ens condueix cap als pavellons on resideixen els presos, on també hi són en Quim i l’Oriol. Mentre dura la caminada es creen converses paral·leles sobre els fets ocorreguts i les notícies que han anat succeint els darrers dies.

Són moments de curta durada, però plens d’il·lusió i alegria per tots els que hi entrem. Sabem que tenim 40 minuts de conversa lliure. Tota una glopada d’aire fresc, si tenim en compte l’espai on som. Són els minuts més anhelats i més esperats de tota la setmana.

Parlar amb en Quim separats per una mampara de vidre i amb un telèfon com a canal de comunicació no resulta del tot fàcil. Només resta interessar-se sobre el seu estat d’ànim, escoltar-lo, saber si està bé i llistar tots els records que ens han donat tants amics i coneguts que pensen cada dia en ell.

La il·lusió per veure’l és màxima, i ell ens rep amb un somriure i amb actitud d’esperança. Està fort, fa bona cara i només ens demana una cosa: “no deixeu d’explicar a tothom que tinc moltes ganes de sortir”.

Ja de sortida, tots coincidim en haver vist una persona resistent, que manté l’enteresa i el sentit comú que sempre l’han caracteritzat. Malgrat el moment difícil que viu, en Quim és ordenat en les seves idees, perseverant en el seu treball i fidel als seus principis.

A la cabina del costat hi ha l’Oriol, que també rep la visita d’uns amics, entre ells el polític mediàtic Gabriel Rufián. Seriosos i atents a la conversa que mantenen amb el líder d’ERC.

I és que a la presó tenen molt de temps per pensar, reflexionar i treure les seves conclusions. Aviat 100 dies. El seu dia a dia és conviure amb gent que ha comès crims.

De sobte, es talla el so. Hem de marxar. Han transcorregut els 40 minuts de permís. El personal que treballa a la presó ens convida molt amablement a abandonar la sala de visites. És el moment més trist, quan t’acomiades, primer tocant el vidre i, després, amb un adéu llunyà.

Aquell gust dolç que mantens durant tota la conversa es transforma ràpidament en gust amarg quan toca dir adéu. Sortim fora i el vent d’Estremera segueix bufant. El primer pensament que em ve al cap és que desitjo que aquest vent d’Estremera canviï de direcció ben aviat.

Albert Ortas

(Joaquim Forn i Albert Ortas van treballar dotze anys junts a l’Ajuntament de Barcelona, on han compartit, en l’àmbit professional i personal, alegries, il·lusions i tristeses. Que per molts anys ho puguin seguir fent).