Hi ha un actor egipcià, de nom Amr Waked, que l’any que ve segurament guanyarà un Oscar. I si no el guanya, és igual, ell ja està content perquè diu que és el primer cop que una productora occidental el contracta per fer un paper en què no ha de fer de terrorista. La pel·lícula es diu “Salmon Fishing in The Yemen” i serveix d’excusa per exposar
El personatge interpretat per l’amic Waked és, doncs, un somiador, amant dels peixos i de la fusió cultural, que vol introduir aquesta alegoria en un país on quan plou, plou massa, i quan no plou, no plou gens, per la qual cosa es veu obligat a fer un gran esforç en matèria de construcció de dics i canalitzacions, i un esforç encara major per convèncer la gent que no està com un llum de gas.una teoria una mica estrambòtica en els temps que corren, que diu així: “el salmó és una criatura mística i la seva migració anual de l’oceà al riu és una alegoria del viatge humà cap a la plenitud espiritual”. Apa!
Cal dir que l’ajuda molt tenir la fe que demostra i la fortuna que està disposat a invertir-hi. Però, en qualsevol cas, aquests aspectes són menors, davant la seva capacitat de seducció i de superació de tota mena de prejudicis: els de certs musulmans, basats en una interpretació reduccionista de l’islam, i els dels occicentals, basats en l’oblit -hom diria que un xic suicida- dels valors que antigament donaven sentit al cristianisme.
Això va ser dimarts al vespre. Dimecres al matí, la pel·lícula va ser diferent. El president del Parlament Europeu, l’honorable senyor Martin Schulz, va ser protagonista d’una nova sessió de Primera Plana, plena d’europeistes, on ens va dir que Europa i els seus valors estan en perill. I, en conseqüència, la democràcia, que és el millor invent europeu de tota la humanitat (al capdavall, els primers americans van ser una mena d’europeus expatriats), també.
Home, potser sí que ja ho sabíem, però encara no ens ho havia dit ningú a la cara amb tanta contundència ni amb tanta autoritat. Els resums, ja els llegireu als mitjans de comunicació més convencionals. Ara i aquí, des de la modèstia inevitable d’aquest bloc, l’únic que podem dir és que coincidim entusiastament amb el senyor Schultz en pensar que si Europa oblida els seus principis ètics, morals, socials i polítics en nom de l’eixugament del dèficit i de la mare que el va matricular, en benefici dels especuladors, la misèria serà cada cop més a prop. I no solament la misèria econòmica, sinó la misèria moral, que encara és més greu.
És a dir, que si hem de nedar contracorrent com els pobres salmons o com aquell bon home, el sheik àrab, fem-ho ràpid.
Perquè és que ens hi va la vida.