Llegeixo al diari que “els Mossos impedeixen la subhasta de dos dibuixos d’en Gaudí” i em commociono. La història és la següent: durant la guerra civil alguns habitants de la Colònia Güell van fer veure que cremaven objectes religiosos i estris de l’estudi del venerable arquitecte, però el que van fer va ser amagar-los als túnels secrets de la cripta i als racons més foscos de la masia de Can Soler. Anys a venir, la masia va ser comprada per una senyora que, tot fent dissabte, va trobar els croquis en una carbonera de la casa. La senyora va consultar amb l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell, titular de la càtedra Gaudí de la Universitat de Barcelona, i, tot seguit, va fer cap a ca l’antiquari i en va treure uns dinerets. Arribat el moment, l’antiquari va llegar els dibuixos a un seu nebot que, abans d’ahir, tal vegada empès per la crisi que ens atenalla, volia subhastar-los per la mòdica quantitat de sortida de 275.000 euros. Cosa que no va poder ser perquè la parròquia de la Colònia Güell diu que són seus i va cridar els Mossos perquè anessin a la sala Balclis de Barcelona a impedir-ho.
Això t’ho agafa en Tarantino i en fa una pel·lícula.
Diuen que en Gaudí era un sant, però a mi em sembla que, per ser sant, era massa heterodox. Projectava catedrals futuristes amb reminiscències gòtiques, planificava obres de més llarga durada de la que podia arribar a veure en vida i alçava els ulls al cel, probablement per no haver de veure la misèria circundant.
Per sort, davant els atacs sempre hi ha bona gent capaç de protegir el nostre patrimoni, amagar-lo i esperar que arribi el bon temps. Avui dia, Barcelona deu a Gaudí bona part de la seva identitat cultural del darrer segle. Però els perills no s’han acabat: ara es tractaria d’evitar que ningú se n’aprofiti i el malvengui, i que l’acabin expatriant al museu novaiorquès dels claustres, posem per cas.
I, francament, no sé si amb els Mossos en tindrem prou.