Com era d’esperar, la cosa es complica. Hi ha bombers que sembla que vulguin atiar encara més el foc i hi ha guàrdies de trànsit (antigament dits “urbanos” i encara més antigament, “municipals”), que se’ls està girant més feina de la que preveien quan van decidir encendre el llum verd del semàfor (antigament dit “semáforu”).
Ara hi ha una riuada de gent que camina. De moment, és un pas alegre i ordenat, que confia en els seus guàrdies del salacot, respecta els passos de vianants, ajuda els invidents i recull els papers de terra. Diumenge que ve, probablement, tornaran a sortir al carrer, encara que sigui sota l’aparença d’anar a un partit del Barça. Els bombers piròmans de l’altra banda del riu tornaran a dir de tot sobre aquelles coses de l’esport i la política, les barreges i les manipulacions. Els caminants d’aquesta banda de la història tornaran a pensar que això és bufar i fer ampolles, que tot seran flors i violes i que és tard i vol ploure. Però els que tenen la responsabilitat de no equivocar-se ho tenen més pelut que els piròmans i els excursionistes de banda i banda. Perquè ells, tard o d’hora, hauran d’administrar una cosa molt antipàtica que es diu “possibilisme” i evitar, sigui com sigui, que n’aparegui una altra encara més emprenyadora que es diu “frustració”.
Francament, és una missió de gegants.
Visca el Barça!
Leave a Comment