Xavier Trias és un metge amb ànima de polític. És el segon fill d’una família amb dotze germans i el pare d’una família amb quatre fills i sis nets. Va estudiar als Jesuïtes de Sarrià i té tremolor a les mans des dels 18 anys. El març de 2022 va rebre un tractament amb ultrasons que li ha permès recuperar-ne el control. “Ara m’entenc la lletra”, explica el metge. La ciència li ha canviat la lletra de la seva vida política que repassem en aquesta conversa pausada a la Terrassa del H10 Art Gallery poc abans del dinar Intermèdia Confidencial.
Són les 13h 20 d’un dia amb avís de pluja. Trias arriba abans de l’hora citada amb corbata verda i ulleres taronges que ens recorden que és tardor. Tothom li pregunta el mateix però ell es mostra tranquil i serè davant les pressions implícites en una gran decisió com la seva. Tornar o no tornar? Perdre o guanyar? Aquesta és la qüestió. L’experiència d’haver sigut alcalde de Barcelona és un grau i també influeix molt. Ens asseiem en una taula del pati interior de l’hotel situat al cor de Barcelona mentre l’Aina Rodríguez, el Toni Rodríguez i l’Albert Ortas reben tots els convidats i repassen que la sala on se celebrará el dinar estigui en perfecte estat de revista. Demanem una aigua amb gas i comencem a parlar lluny del focus mediàtic sobre literatura i medicina.
La vida de Xavier Trias està marcada per un gran interès per la cultura i la música italiana. Ara bé, el seu llibre preferit és una obra de realisme màgic: Cent anys de solitud, de l’escriptor colombià Gabriel García Márquez. Sembla també una bona metàfora de la solitud del líder polític. Del poble fictici de Macondo viatgem a la terra real de Catalunya.
El llibre preferit de Trias és ‘Cent anys de solitud’, de Gabriel García Márquez. Una bona metàfora de la solitud del líder polític
A Trias li agrada la medicina des de ben petit. Tenia dubtes sobre què estudiar i ho va consultar amb el seu amic Francis Coll, fill del metge Francisco Coll Colomé que un bon dia va reunir als dos joves amics i els hi va recomanar seguir camins diferents. A Trias li va aconsellar ser metge, a Coll fill ser economista. “Vaig entrar a medicina pensant que faria psiquiatria i al cap d’un temps, em vaig decantar per la pediatria perquè m’agradava especialment l’atenció amb els nens.”
Trias va ser director general de l’Institut Català de la Salut (ICS), conseller de Sanitat i Seguretat Social i també conseller de presidència de la Generalitat. És un dels grans arquitectes del sistema sanitari de Catalunya, Vall d’Hebrón és la seva gran casa laboral i té molt clar que la salut és un dels sectors que genera més activitat econòmica.
Malauradament, el 29 de març de 2020 va viure la realitat sanitària des del llit de l’hospital coincidint amb la primera onada de la pandèmia. Va ingressar per covid a la planta 6 de l’Hospital Clínic i s’hi va estar fins a 10 dies. La recuperació va ser bona, tal com s’esperava.
De metge de l’Hospital de Vall d’Hebrón a alcalde de la ciutat de Barcelona. Així ha sigut la vida de Xavier Trias. No va guanyar les eleccions municipals de 2003 ni 2007, però a la tercera va la vençuda… I va ser alcalde entre 2011 i 2015. La resta ja és història viva d’aquesta ciutat… I qui sap, si en aquest cas també hi haurà una quarta vegada. Abans, però, tornem als orígens.
L’orígen de la política
– Per què va entrar en política?
– Per casualitat. Quan estava a Vall d’Hebrón, un grup d’amics vam decidir fer-nos de Convergència pel president Jordi Pujol. Teníem admiració per la seva figura i el seu paper durant el Franquisme. Es van produir unes eleccions sindicals a l’hospital i ens hi vam presentar. També vaig ser de la primera junta democràtica del Col·legi de Metges. El conseller Josep Laporte – a qui llavors Convergència feia bastant la vida impossible- em va trucar i em va dir que l’ajudés amb les transferències. Més que entrar en política, vaig entrar en la gestió sanitària i al cap d’un temps, sí que vaig entrar en política com a director general i com a conseller de Sanitat quan Laporte va plegar.
Qui són els referents polítics de Trias? El conseller Laporte i el president Pujol. No hi ha sorpreses.“Més que referents polítics han sigut dues persones que m’he estimat molt i alhora, m’he sentit molt estimat per ells. Els hi estaré sempre infinitament agraït”.
– Un bon record i un mal record com a alcalde de Barcelona (2011-2015).
Vaig disfrutar molt i quasi tot són bons records. Vaig agafar l’Ajuntament de Barcelona en una situació econòmica difícil i amb un 22% d’atur. Vam fer moltes coses i ens en vam sortir prou bé tots aquells anys. Només tinc un mal record del conflicte heretat de Can Vies que va ser un problemón. Molt complicat de gestionar i encara dura…
La (in)dependència
El·lipsi temporal: De Can Vies 2014 passem al referèndum de l’1 d’Octubre de 2017.
– Com recorda l’1 d’Octubre i què n’ha quedat?
– Va ser molt important. L’1 d’Octubre va ser la culminació d’un somni i d’una reivindicació. El dret de poder votar i decidir el nostre futur. Després vam viure una gran repressió i el que hem viscut des de llavors ha sigut una situació duríssima. He tingut amics a la presó. Gent de partits que avui estan a favor del diàleg van pressionar al president Carles Puigdemont perquè fes la DUI. Hem de tenir un gran respecte i una gran estima a tota la gent que ho va impulsar. Va ser molt important. No va anar bé i al final no ha sigut bo. No podem oblidar els nostres objectius com a país i com a persones, però ara la nostra gran lluita és no ser dependents o ser el menys dependent possible.
L’1 d’Octubre va ser la culminació d’un somni i d’una reivindicació. No podem oblidar els nostres objectius com a país, però ara la nostra gran lluita és no ser dependents
– Dependent o independent?
– Vaig ser alcalde de Barcelona i el primer que vaig fer per no ser dependent va ser quadrar els números, no fer dèficit, pagar a tothom a 30 dies… El senyor Cristóbal Montoro se’n burlava: “Mucha independencia, pero aquí a pedir dinerito cada mes”. Es referia a la Generalitat, però Barcelona no ha de ser dependent ni del Govern central ni de la Generalitat. Perquè si fem dèficit, la Generalitat ens controlarà. Hem de ser capaços de marcar la nostra política com a ciutat de Barcelona, tenint en compte que és la capital de Catalunya i hem d’exercir com a tal amb tota la força que passa per no ser dependent.
Barcelona no ha de ser dependent ni del Govern central ni de la Generalitat. Hem de ser capaços de marcar la nostra política com a ciutat
La gran decisió
Als seus 76 anys i en plena jubilació, tothom li fa la mateixa pregunta a Xavier Trias: tornarà a presentar-se a l’alcaldia de Barcelona? La seva resposta sembla improvisada, però està més que meditada a foc lent: “Ho he de consultar amb la família i el partit”. En dos grans pilars: familia i partit. Preguntem, repreguntem, insistim una mica més i entrem al detall:
– Serà candidat a l’alcaldia?
– Tothom m’ho pregunta i encara no està decidit. No hi ha cap pressa per prendre la decisió, tot i que no puc trigar molt temps. Vull que el partit estigui més ordenat i les coses funcionin com han de funcionar amb objectius molt clars de què farem.
Hi ha respostes que ho diuen tot, sense dir res.
Algú encara dubta?
Que cadascú tregui les seves conclusions.
3,2,1… Dins vídeo amb pregunta i resposta:
🔺Xavier Trias respon a la pregunta: “Es presentarà a les properes eleccions municipals?”, avui a l’#IntermèdiaConfidencial pic.twitter.com/kDFXVi7fuz
— Intermèdia Comunicació (@intermediagdc) November 21, 2022
Trias que s’autodefineix com a socialdemòcrata reivindica la necessitat del lideratge generós i de no tenir cap mena de dependència. No a la dependència i sí a la mirada llarga de Barcelona podria ser un dels seus eslògans electorals. Una aposta de futur que passa per explicar i projectar el talent i el coneixement de Barcelona al món. “No hi ha progrés social, sense progrés econòmic”, insisteix. Això sí, amb la casa capital sempre ben ordenada: “Neteja, seguretat i civisme”. El seu racó preferit de la ciutat és al costat del Turó Parc on viu amb la seva família, però quan parla no s’oblida tampoc del bastió de Nou Barris. “Hem de ser la Barcelona del sí davant del perill de la Barcelona del no”, assegura.
La Barcelona capital
– Com veu ara mateix la ciutat de Barcelona?
– Tothom protesta. La gent em para pel carrer i em diu que em presenti perquè la ciutat està feta un desastre i necessita un canvi. Hi ha la sensació que la ciutat està bruta. Ada Colau l’està intentant netejar una mica, però la ciutat està bruta. Hi ha un problema real d’inseguretat i el lideratge de la ciutat hauria d’estar a favor de posar ordre. A la vida dius que ets el millor i ho acabes sent, dius que ets un desastre i ho acabes sent.
– La profecia autocomplerta de John Maynard Keynes?
– No és tant una profecia autocomplerta, sinó un problema de lideratge i de tenir les idees clares. Barcelona sempre ha sigut una ciutat amb un lideratge fort i és una pena estar en situació de perdre’l.
Barcelona sempre ha sigut una ciutat amb un lideratge fort i és una pena estar en situació de perdre’l
– Què canviaria si tornés a ser alcalde?
– El primer de tot és tenir un gran equip i lideratge. Fer que les coses es compleixin i dialogar molt amb la gent. Hi ha moltes coses per fer, però s’han de fer des del diàleg. Tu pots tenir una bona idea, però si la gent la rebutja val més que no la facis. És una ximpleria voler fer una cosa que la gent no vol com, per exemple, la mobilitat. Les superilles no són una idea de la Colau, sinó que ve d’abans. Si fas superilles ha de ser amb el consens de la gent que hi viu. No s’hi val intentar fer les coses perquè tu ets el més llest i així ho has decidit. S’ha de fer cas als ideòlegs de la superilla i ells t’han de fer cas a tu.
– Barcelona no podrà viure sempre del record dels Jocs Olímpics d’ara fa 30 anys…
– Barcelona no és capital d’un Estat i té un problema molt lligat al de Catalunya: un grau de dependència que genera dificultats per fer segons quines coses. Barcelona no és capital d’un Estat, té un grau de dependència i som “una comunitat autònoma” dependent i amb mal finançament. La dependència t’impedeix fer coses i t’has d’inventar constantment projectes com els Jocs Olímpics, el Fòrum de les Cultures, els Jocs Olímpics d’Hivern o la Copa Amèrica que et permetin fer segons quines transformacions. L’èxit dels Jocs Olímpics és la transformació de la ciutat. El Fòrum de les cultures no va anar bé, però va transformar una part de ciutat. Hem d’aconseguir una situació a Barcelona i Catalunya disminuint el grau de dependència i poder així fer coses sense necessitat de grans esdeveniments. No estic en contra dels grans esdeveniments perquè ens ajuden a projectar-nos al món, però segons quines coses, les hem de fer igual.
En moltes situacions, un servidor que es dedica al periodisme i la consultoria de comunicació estratègica té la lleugera sensació de viure la política com un míting discursiu constant de màrqueting polític. Si Trias es presenta serà per guanyar i governar amb un esforç d’unitat, diu, sabent també en tot moment que pot perdre. Com qualsevol decisió que un pren a la vida. “La política té riscos i executar exigeix complicitat”, defensa. Una complicitat sempre implícita a l’hora de fer “un equip de gent extraordinària” que recorda a la famosa fórmula del “Govern dels millors” d’Artur Mas, però en aquest cas a Barcelona. El partit de la capital catalana està a punt de començar, sinó és que ja ha començat…
Abans, però, un parell de preguntes més:
– Política i societat civil van ara mateix de la mà?
– No, no sempre. En moltes coses no. La ciutat de Barcelona no es pot permetre que els seus polítics estiguin en contra d’allò que ells mateixos diuen que són els poderosos. És a dir, la societat civil. Això és una ximpleria! Hem de tenir una gran col·laboració amb la societat civil, siguin els més poderosos o siguin les associacions més modestes.
Barcelona no es pot permetre que els seus polítics estiguin en contra d’allò que ells mateixos diuen que són els poderosos. És a dir, la societat civil
– Com li agradaria que el recordessin?
– Això és molt presumptuós, però l’obsessió d’un alcalde és que la gent visqui bé i no hi hagi pobresa. Perquè no hi hagi pobresa, només hi ha una solució: crear activitat econòmica. La gent que no vol crear activitat econòmica, proposa el decreixement i que sàpiguen que això sí que crearia pobresa de debò.
La sala de l’hotel ja està plena a vessar. Déu-n’hi-do la colla de gent! Empresaris, directius, advocats, polítics… Tot preparat pel dinar. És un dels Intermèdia Confidencial amb més èxit de convocatòria. Tothom espera una resposta a la gran decisió de Xavier Trias i encara que no ho fa oficial, a mesura que avança el dinar sembla que la decisió ja està quasi presa. El que és segur és que ja té tot l’argumentari preparat per presentar-se de nou a l’alcaldia de Barcelona. Els convidats al dinar l’aplaudeixen i l’animen a fer-ho. “La política té riscos”, recorda però com a tot bon metge amb ànima de polític sap que el risc forma part de la vida i de la salut democràtica d’una ciutat i d’un país.