Una de les tasques més difícils de la comunicació, l’empresa i -sobretot- la presidència de les comunitats de veïns, és l’anomenada gestió dels egos. I, en un altre nivell, la gestió de les aliances entre organitzacions. En el primer cas, perquè es tracta de gestionar una matèria tant sensible com són les emocions. En el segon, encara més, atès que les organitzacions solen estar força condicionades per l’ego dels seus dirigents.
Diuen que l’ego és l’expressió d’una autoestima exagerada i que sense una mica d’ego no hi ha ambició ni prou força per tirar cap projecte endavant, però també és cert que els experts en la matèria coincideixen en dir que l’ego és el pitjor enemic del lideratge.
El lideratge no es reclama ni s’imposa jeràrquicament. L’autèntic lideratge s’implanta de manera natural, des del convenciment que en aquest vida no hi ha ningú que ho sàpiga tot i que tots plegats, dins d’un equip, sempre sabran més que no pas una sola persona autoproclamada líder.
Tot això, traslladat al terreny de la comunicació, es tradueix en la necessitat de buscar un equilibri entre informació i l’emoció, perquè si al final la comunicacio consisteix en una simple aportación de dades, relliscarà damunt l’epidermis de l’opinió pública com ho fan les llàgrimes sota la pluja (*). I si només apel·la als sentiments pot acabar sent un senzill exercici de demagògia.
D’exemples, segur que no en falten.
Que tingueu un feliç mes de juliol.
(*) petit homenatge a Blade Runners y, en especial al replicant Roy Batty, interpretat per Rutger Hauer l’any 1982.