Algunes vegades, quan em sento cansat d’alguna cosa, d’algú o de mi mateix i creuo per davant d’una església, sòl entrar a descansar una estona. Els temples catòlics-no conec altres-són llocs especialment concebuts per això: el silenci, el descans, l’assossec. Si més no avui dia. Sembla que en el passat també s’utilitzaven per sotmetre i terroritzar a la gent. Però el cas és que, a dia d’avui, la litúrgia segueix sent enlluernadora, l’arquitectura magnífica i la música, si n’hi ha, càlida i emocionant. Què més pot desitjar un honrat agnòstic?
Així que diumenge passat, fatigat després d’una excessiva excursió ciclista, vaig entrar a l’església de Llívia just quan el capellà donava el seu sermó. Previngut com sóc, alerti i vaig posar en posició de combat a les meves neurones així que el bon home va començar a referir-se al cèlebre cas de la retirada dels crucifixos de les escoles … públiques.
M’esperava una sorpresa. Tot d’una, el sacerdot es va posar a explicar una anècdota, en la qual una única escolar del col · legi que visitava va admetre saber-se santiguar gràcies als ensenyaments de la seva àvia.
¿Protesten perquè volen retirar els crucifixos de les escoles i no ensenyen als seus fills a senyar? es va preguntar l’oficiant. No serà que el que volen és simplement mantenir símbols de poder en les parets de les escoles? I això de predicar des de la tele l’excomunió dels que votin afirmativament la llei de l’avortament … ¿És la millor manera d’unir i mantenir la fe dels creients?
Escolta, em vaig dir a mi mateix, o és que això dels capellans ha canviat molt, o és que resulta que, segons com i amb qui, tampoc tenim tantes diferències …
De manera que “em vaig senyar” (em santigüé, en castellà) tal com fa dècades em va ensenyar la meva mare i vaig sortir al carrer més content que un gínjol.
Lluïa un sol radiant.