Diuen, diuen, diuen, que una cosa és la informació, una altra, la comunicació i una altra, el soroll. La informació en estat pur s’expressaria mitjançant la fredor de les dades. La comunicació, per ser eficient, demanaria un cert plus emocional que s’afegeix a les dades i que tot sovint es barreja amb l’opinió. La comunicació, en definitiva, ens vol seduir i convèncer d’alguna cosa. El soroll, també anomenat intoxicació, també ens vol influir, intentant tapar o desvirtuar la recepció nítida de la informació o de la comunicació. Massa sovint, el soroll va disfressat d’opinió, o encara pitjor, de comunicació.
Quan jo era jove era molt fàcil: tot el que publicaven els diaris o deia la ràdio era mentida. I de la televisió ja ni en parlem. La gràcia era fer allò que en dèiem “llegir entre línies”. És a dir, endevinar els sobreentesos, rastrejar el traç del llapis de la censura i l’autocensura o, en la millor hipòtesi, quedar amb el periodista que ho havia escrit i convidar-lo a prendre un gintònic. Llavors ja havies fet el salt de la (des)informació a la comunicació. I si després arribaves a casa i posaves aquell “telediario” en blanc i negre que presentaven determinats “bustos parlantes” amb cara de pomes agres, tenies una magnífica ocasió d’assistir a tot un exercici d’emissió de soroll, en la pitjor accepció de la paraula.
Ara, les coses són més complicades i la informació, tot i que sol estar infinitament més a l’abast que no pas abans, ha de lluitar contra el soroll que emeten multitud d’actors interessats en interferir-hi. És per això que cal analitzar i triar amb molta cura les fonts informatives, o si més no, contrastar-les. Passa igual amb la comunicació i les agències de comunicació. És molt diferent comunicar que fer soroll. Sobretot per les conseqüències tan diferents que se’n poden derivar.
Perquè si només fas soroll, el més probable és que acabis afònic.
Bon estiu a tothom!