Thaddeus Stevens
Thaddeus Stevens, mort el mes d’agost de 1868, va ser el líder de la fracció radical del partit republicà i un legislador decisiu en favor de la Tretzena Esmena de la constitució dels Estats Units, aprovada a la Cambra de Representants set anys abans, en plena Guerra de Secessió. Diuen els seus biògrafs –i confirmen les seves fotografies– que era un home eixut, malcarat i de mirada ferotge. Profundament antimaçònic, va lluitar en pro dels drets del indígenes americans i en contra del que anomenava “slave power”, una associació tàcita de latifundistes del estats del sud que pretenien dominar la vida política i econòmica de la jove nació transatlàntica. Un lobby, com si diguéssim.
El debat de l’esmena, que obria el camí a la integració política de la minoria negra, va ser dramàtic, tal com ens ensenya la darrera gran pel·lícula de Steven Spielberg. El President Lincoln volia aprovar-la abans de la rendició de l’exèrcit sudista, per raons de protecció a l’empresariat dels estats del nord i per no condicionar les clàusules de la capitulació rebel. Per aconseguir-ho, va haver de recórrer a tota mena de maniobres mig ocultes: des de la compra de vots fins a la intimidació pura i simple. La democràcia, feta per imperfectes persones humanes, difícilment deixarà mai de ser imperfecta. En aquella conjuntura, el suport de Stevens i la seva fracció de republicans radicals era essencial.
Thaddeus, fill d’un sabater alcoholitzat que va abandonar la família quan els fills eren petits, era solter, coix i calb i havia hagut d’obrir-se pas a la vida a cops de colze amb joves promeses de l’aristocràcia política americana sense problemes econòmics per arribar a final de mes. Dubtava poc.
El gran dubte, però, va arribar quan a la seva intervenció decisiva –enmig d’una cridòria i d’uns aldarulls que fan pensar que els nostres parlaments contemporanis són una autèntica bassa d’oli– va haver de triar les paraules, sense trair la seva consciència.
Estar a favor de la igualtat jurídica de les races, o estar a favor de la igualtat de les races, era el dilema. La primera fórmula garantia el suport del grup radical. La segona no, perquè segons l’especial semàntica de l’època, obriria el pas al sufragi electoral dels negres, i vés a saber si fins i tot de les dones, quelcom impensable en un món encara mig indòmit i dominat per homes blancs, racistes i masclistes que creien que la seva hegemonia estava dictada per Déu nostre Senyor.
Per cert, sabeu quan van obtenir el dret de vot els negres americans? L’any 1965!
Doncs bé, quan va arribar el gran moment, Stevens va mossegar-se els llavis, va dir que estava a favor de la igualtat jurídica –i no de la igualtat a seques, com havia dit sempre–, va provocar un dels escàndols majors de la història del parlamentarisme mundial i va aconseguir que s’aprovés l’esmena.
Ens expliquen els seus biògrafs (i també Spielberg) que, en acabar la sessió, en Thaddeus se’n va anar a casa, on l’esperava la seva majordona mulata. Probablement es devien besar i abraçar per celebrar la victòria. Potser fins i tot Stevens es va excusar de no haver estat més valent. Però segur que la seva dona clandestina, Lydia Hamilton Smith, va ser comprensiva. Feia gairebé 20 anys que vivien junts. I Stevens, aquell home dur, malcarat i de mirada ferotge, era un autèntic heroi parlamentari. Encara que hagués de jugar amb les paraules i que la glòria se l’endugués Lincoln.
Són coses que passen.