Pierre de Fermat va ser un advocat i matemàtic occità que va viure al segle XVII a Tolosa de Llenguadoc, Burdeus i Orleans, i que ha passat a la història per introduir el valor de l’infinit al càlcul, per formular, juntament amb Pierre Blaise, la teoria de les probabilitats, i per haver “descobert” l’espiral parabòlica, que és una espiral de signes opossats que tan aviat serveix per acostar-se al centre com per allunyar-se’n.
M’ha vingut al cap aquest matí, tot sortint d’una agradable trobada amb el senyor Fèlix Riera, director de Catalunya Ràdio, que també ha explicat que hi ha dues menes d’espirals: les que van cap endins, i les que van cap enfora. En el primer cas, es tracta d’un procés de retorn als orígens, recerca de referències i equilibri, enfortiment, resistència i recuperació. En el segon, som davant d’un procés de projecció, expansió, impuls, canvi i recerca de nous espais. Altrament dit, mercats.
És evident –tot i que això no ho han dit ni en Riera ni en Fermat– que, per aconseguir un major impuls i una projecció més potent, cal comptar amb un punt central de partida prou ferm que permeti avançar sense temences, i si cal, tornar enrere per recordar d’on venim i reforçar el punt de partida. (Nota: si hi ha algun matemàtic a la sala, que no s’escandilitzi amb aquestes estranyes conclusions: no són res més que una llicència literària nascuda sota el cel d’un melangiós dia de pluja.)
El cas és que una cosa porta a l’altra, i avui, tot fullejant diaris, me’ls he tornat a trobar plens d’informacions i anàlisis sobre els movimentes centrífugs i centrípets de les forces polítiques catalanes. I, especialment, de les socialistes, que aquests dies estan molt de moda.
Per resumir, interpretacions polítiques a banda, podríem dir que els socialistes catalans, aquesta atractiva i creativa barreja històrica d’intel·lectuals de Pedralbes i treballadors de la Seat, està fent un viatge de retorn als orígens. En aquests cas, cal recordar que els orígens fundacionals del PSC, presentat en societat el juliol de 1978, eren de caire catalanista i federalista, que el nou partit es definia “nacional català” i que els seus portaveus (Joan Reventós, Raimon Obiols) solien encarar-se a Convergència Democràtica de Catalunya proclamant que no admetien lliçons de catalanisme de ningú.
Han passat molt anys i cinc primers secretaris pel PSC: Joan Reventós, Raimon Obiols, Narcís Serra, José Montilla i Pere Navarro. Ahir els diputats socialistes al Congrés van votat per primer cop contra les directrius del PSOE, el seu partit germà. Tot fa pensar, doncs, que el PSC, després de molts anys d’espiral centrífuga i expansiva, ha volgut tornar enrere i recuperar els seus orígens.
L’únic que pot passar és que aquesta mena d’espiral de Fermat acabi convertint el cercle en un quadrat, cosa que demostraria la possibilitat de la quadratura del cercle.
I em sembla que això, fins ara (i que nostre Senyor i els matemàtics em perdonin), encara no ho ha aconseguit ni en Fermat, ni en Riera, ni ningú.
I això que en Fermat s’hi va escarrassar força.