Hi havia una vegada una guineu que saltava i saltava per atrapar un raïm temptador que penjava d’una parra. Fins que se’n va cansar i ho va deixar córrer. Per consolar-se, però, va dir: “Bah! tampoc n’hi havia per tant: són verdes”.
Ara diuen que tot això de senyor Adelson, i el seu megaprojecte de Las Vegas made in Spain, torna a girar cap a Barcelona. Deu ser veritat, si més no, si atenem els símptomes emessos des de Madrid, on una de les millors comunicadores polítiques de la península, la senyora Esperanza, s’ha apresat a dir que “lo importante es que se quede en España”. Home, des de Catalunya s’hi pot estar o no d’acord, però s’ha de considerar que la senyora Aguirre no parla per a nosaltes, sinó per als seus; és a dir, en primer lloc per a l’aparell i la militància del PP i segonament per als habitants de la seva comunitat. I no pas per a nosaltres. I aquesta vegada l’ha tornat a clavar. Hauria pogut dir que “són verdes”. Però no, ha dit “que s’ho emportin ells, que, en definitiva, també es quedarà a casa”. Perquè per a ella, almenys públicament, casa nostra és casa seva (si és que hi ha cases d’algú).
En resum, que s’ha posat la bena abans de la ferida. Ara, nosaltres hauríem de decidir si volem Las Vegas o no volem Las Vegas. Si volem aquesta mena d’inversions o en volem unes altres. Si estem disposats a carregar amb la minva que duen aparellada totes les gangues. El que no s’hi val, és que després, si no les atrapem, diguem que eren verdes. Entre altres coses, perquè de més verdes en maduren.