Iniciem el 2018 i tot sembla indicar que el context polític, social i econòmic que ens depara no serà gens semblant a una bassa d’oli. Vivim temps líquids, convulsos, de canvi… res serà igual.
La capacitat adquisitiva de la gent ha minvat i l’època de vaques grasses trigarà llustres a tornar, si torna. Les desigualtats socials són un fet: els rics cada vegada són més rics i els pobres cada dia ho passen més malament. Alhora emergeixen amb força treballs precaris, gent que té feina però ni tan sols arriba a fi de mes, i aprenem que la criptomoneda serà el diner virtual del futur. Tot això ben amanit amb un conflicte social i polític important entre Catalunya i Espanya. Un conflicte de primer ordre, considerat ja com la primera preocupació dels ciutadans de Barcelona, segons l’últim baròmetre que ha publicat l’Ajuntament de la capital catalana.
Així doncs, senyors i senyores, la incertesa està servida. I per temps. Una incertesa que en el món de la comunicació i el periodisme es tradueix en postveritats i notícies falses; és a dir, en allò que es coneix com a fake news i que ha marcat el 2017.
Segons un estudi de la consultora Gartner, el 2022 el públic de les economies madures consumirà més notícies falses que no pas de vertaderes. Una dada que esgarrifa i que ens interpel·la contínuament als professionals de la comunicació. Des d’Intermèdia sempre hem defensat la necessitat de crear relats fefaents, corrents d’opinió legítims als interessos dels nostres clients. Corrents legítims però mai falsos, i que no suposin mai una desinformació enlloc d’una informació.
Només fa uns dies, el president de França, Emmanuel Macron, anunciava una llei en el seu país per protegir els ciutadans de la desinformació. No de tota la desinformació, sinó de la que arriba amb finalitat desestabilitzadora. També la ministra de defensa del govern espanyol, María Dolores de Cospedal, plantejava el dia de la Pasqua Militar una normativa específica sobre les fake news.
Segurament, molts dels que prometen lleis han estat agents actius en la propagació de desinformació. Fins i tot, el president dels EUA va arribar a anunciar, en el seu estimat compte de Twitter, la convocatòria dels premis als mitjans més deshonestos i corruptes del 2017. Tot un enginy mediàtic del pervers Donald Trump.
El 2018 me l’imagino com l’any que viurem perillosament. No em refereixo a la pel·lícula que va dirigir Peter Weir sobre el periodista australià Guy Hamilton (Mel Gibson) i la oficial Jill Bryant (Sigourney Weaber) sobre els fets de la transició al President Sukarno a Indonèsia. Me l’imagino com l’any a generar consciència de la importància de la comunicació, ben treballada i elaborada pels bons professionals. Sigui de la línia editorial que sigui, però contrastada i adequadament construïda.
Aquest és el repte per a tots els que ens dediquem a aquest sector. En un món global com el que vivim, tothom necessita comunicació, empreses i professionals. La bona reputació es manté i es guanya cada dia, però es perd en dècimes de segon.
Bona comunicació i bon any 2018!
Albert Ortas